Joan Guerrero: documentar l’esperit

Barcelona“Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira / amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre, / què mésens podeu dar en una altra vida?” Un Joan ressona dins d’un altre Joan. Han passat cent anys, però aquí no hi ha anys, només ressò. L’església obre les portes a quarts de set del vespre, fa fred a fora. Cent també són els anys d’aquesta església, espai que acull el ressò i ens acompanya -un temple sempre hauria de ser això: lloc de ressonància-. Un Joan dins d’un altre i tots dos mirant amb l’ull de la gratitud. “Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre, / i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor / que s’hi mou sempre...” El poeta, Joan Maragall; el fotògraf, Joan Guerrero. El cant espiritual, ara, és compartit. Si oblidem calendaris i esqueles, semblaria que el poema fos escrit per a les fotografies, que canten alhora les mateixes impressions: “Amb quins altres sentits me’l fareu veure / aquest cel blau damunt de les muntanyes, / i el mar immens, i el sol que pertot brilla? / Deu-me en aquests sentits l’eterna pau / i no voldré més cel que aquest cel blau”.

Maragall i Guerrero, asseguts en un dels prims bancs de fusta, de cara a l’altar, mantenen un diàleg a cau d’orella: “Jo, que voldria / aturar tants moments de cada dia / per fé’ls eterns a dintre del meu cor!...” ¿I no és això, la fotografia? Aturar allò que passa per donar fe, és a dir, certificar que allò que passa ha passat. Però també d’una manera literal: donar fe que el que veiem amaga tota la potència del que no es veu, però es copsa. Donar fe, compartir-la, una fe que no s’imposa, que no t’aparta de la vida, sinó que t’hi submergeix. “Aquest món, sia com sia, / tan divers, tan extens, tan temporal; / aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria, / és ma pàtria, Senyor; i no podria / esser també una pàtria celestial?”, canta el poeta, canta el fotògraf.

Joan Guerrero, nascut a Tarifa l’any 1940, és un dels grans noms del fotoperiodisme d’aquest país, on ha treballat en diversos diaris estatals i l’any 2009 va ser guardonat amb la Medalla d’Or al Mèrit Artístic per l’Ajuntament de Barcelona. Tot i ser un dels màxims exponents de la fotografia social, el seu treball sempre s’ha centrat en “aquell què sé jo”, com diu ell mateix, latent darrere de cada rostre i de cada paisatge. Veí de Santa Coloma de Gramenet, s’ha volgut sumar a la celebració del centenari de la seva església major amb una exposició íntima i delicada, colpidora i entranyable, en un dels racons d’aquest temple. Amb un gran i exclamatiu “Gràcies!”, Guerrero bateja un treball interior on s’acompanya del Cant espiritual de Joan Maragall per elaborar un esbós visual i contemplatiu del qual es pot gaudir fins al 6 de gener i que, probablement, l’any vinent es podrà visitar també a Montserrat i a les sales de la Pia Almoina de Barcelona.

Conegut pel seu compromís social, sempre al costat dels més vulnerables, Guerrero no s’amaga de la seva fe cristiana, ni de la capacitat terapèutica que ens ofereix la dimensió religiosa quan experimentem els dolors més insospitats i temuts. Una fe que no anestesia ni aïlla, sinó que enforteix els passos en els moments més debilitats i durs. Sense fer-ne bandera, sense excloure a ningú. Una religiositat porosa, conscient “d’aquell què sé jo”, com diu ell, que ens agermana als altres i ens recorda el deure de ser humils i agraïts. Com en una altra de les seves exposicions, dedicada al seu amic i admirat Pere Casaldàliga, i que es va acabar fa unes setmanes a la Casa Amèrica, Guerrero ens vincula l’espiritualitat i el compromís social com dues cares d’una mateixa moneda. Una moneda que no serveix per especular ni té cap valor en el mercantilisme actual, i que està feta d’un metall preciós i intangible alhora, fàcil de trobar en cadascú, ben a dins de cada mina/cos, encara que no sempre estiguem disposats a desenterrar-lo.

En segons quins ambients, aquests temes es miren amb suspicàcia. “Sembla que en literatura queda millor i fa més progre vomitar una amarga frustració que exterioritzar una sàvia i bucòlica felicitat”, escriu Ponç Pons, una cosa que no només passa en literatura, sinó en tot l’àmbit cultural actual. Possiblement, qui s’acosti al treball de Joan Guerrero i la seva merescuda fama de fotògraf socialment compromès pot pensar-ho. De fet, ell mateix n’alerta: “No volia ser cursi”. Què hem fet perquè les coses més senzilles i belles, perquè qualsevol sentiment de gratitud i de respecte que depassi el paràmetre humà, es ridiculitzin? Cap a on anem?

Davant dels paisatges i rostres que fotografia el mestre Guerrero (i que componen les imatges de la mostra a l’església major de Santa Coloma) el mestre Maragall exclama: “Si heu fet les coses a mos ulls tan belles, / si heu fet mos ulls i mos sentits per elles, / ¿per què aclucà’ls cercant un altre com?”

El món que es desplega davant dels dos Joans és el que ens desperta, i com a tal no cal defugir-lo ni malgastar-lo. I, quan està brut, s’ha de netejar; quan està malalt, s’ha de sanar. Aquí i ara. Ignasi Moreta, autor del llibre No et facis posar cendra. Pensament i religió en Joan Maragall (Fragmenta), escriu que per a Joan Maragall “l’eternitat no és el que ve després, sinó el que estem cridats a viure aquí i ara”, i que, en aquest sentit, Maragall “sens dubte és molt més afí a la nostra sensibilitat que a la dels seus coetanis”.

Quan Joan Guerrero recorre a Joan Maragall, quan Joan Maragall canta el món que fotografia Joan Guerrero, tots dos saben que “aquell no sé què” té un ordre sagrat que equilibra i que no s’ha de negar, però també que només és possible amb la pràctica agraïda i atenta, plenament conscient, de la vida quotidiana, senzilla. “Ja ho sé que sou, Senyor; pro on sou, qui ho sap? / Tot lo que veig se vos assembla en mi... / Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí. / I quan vinga aquella hora de temença / en què s’acluquin aquests ulls humans, / obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans / per contemplar la vostra faç immensa. / Sia’m la mort una major naixença!”