Publicitat
Publicitat

“L’Església ha de ser una democràcia”

Teresa Forcades dedica un llibre als moviments eclesials que volen canviar certs aspectes de l’Església

Expliquen que quan Francesc d’Assís tenia poc més de vint anys va sentir una veu que li va dir: “Francesc, ves i repara la meva església que, com veus, s’està ensorrant”. Crida imperant que canvia vides. Al llarg de la història del cristianisme són molts els que han sentit aquest missatge, sigui de forma directa o a través de diverses ressonàncies i ecos. Una crida que dins de l’Església catòlica es manté insistent, en especial des de la dècada del 1970. Són milers les persones que, empeses pels desitjos de reparació, emprenen vies complexes i no sempre acceptades. Veus que no busquen la provocació, sinó l’acceptació i inclusió. Conscients que tot treball de renovació i reforma de les parts més malmeses s’ha de començar per la base, els moviments han anat proliferant en aquests anys, i actualment són molts els fronts oberts. ¿El papa Francesc és l’esperança per assolir tots aquests canvis estructurals en una Església que per a molts s’ensorra, víctima de l’enquistament i el clericalisme i minada per casos constants d’escàndol públic i moral -des de la corrupció financera a la pederàstia-? “Semblaria que aquest Papa pot aportar a l’Església catòlica l’impuls necessari per a una renovació a l’altura dels temps actuals, però això no succeirà”, afirma convençuda la coneguda metge, teòloga i monja benedictina Teresa Forcades. I afegeix: “Els canvis profunds no venen mai des de dalt. Francesc és una peça clau per prestar atenció a aquests moviments i obrir de nou les finestres vaticanes. L’obertura de finestres li correspon a ell; la força renovadora que hi pot entrar correspon a la base eclesial, molt particularment als que més pateixen”.

El recurs a la consciència

Per conèixer amb més exactitud la feina ingent dels moviments eclesials de base que treballen per aconseguir que l’Església catòlica accepti els canvis, Forcades publica aquests dies un llibre centrat en moltes d’aquestes iniciatives: Els reptes del papa Francesc (Viena, 2017). Però abans d’endinsar-se a radiografiar les nombroses demandes i activitats que fan catòlics d’arreu del món perquè l’Església no acabi d’ensorrar-se, l’autora defineix el seu posicionament fonamental, una base nítida per entendre que els canvis no només són possibles, sinó imprescindibles: “L’Església catòlica romana no és una institució, sinó un sagrament, una festa, un signe escatològic, un espai de gratuïtat, un miracle d’amor -escriu Forcades-. Jesús no va instituir l’Església. Jesús va fer possible l’espai existencial comunitari que l’Església reconeix i celebra com a casa pròpia de tots els homes i les dones”. I les normes? Les lleis? I el dret canònic? “Són molt importants, però estan en un altre nivell”, respon. I puntualitza: “Precisament perquè el miracle del ser de l’Església és un miracle d’amor, no es pot portar a terme sense la participació activa dels seus membres; de tots els seus membres, sense cap excepció. Precisament perquè és un miracle d’amor, l’Església està cridada a ser una democràcia (una veritable democràcia, no una democràcia formal que es fonamenta en l’exclusió dels més vulnerables com les pseudodemocràcies capitalistes)”.

Malgrat aquesta vocació democràtica de l’Església, Forcades és conscient que la història ha anat, malauradament, per un camí ben diferent: “En comptes d’una comunitat de germanes i germans, la institució eclesial es converteix en un sistema opressiu que justifica el domini pràctic dels uns sobre els altres. Quan els que dominen ho fan en virtut d’un suposat poder sagrat, la patologia resultant s’anomena sacerdotalisme o, en el cas de l’Església catòlica, clericalisme”, exclama la teòloga. Frases dures, batzacs inevitables quan s’emprenen reformes estructurals importants, que busquen sacsejar consciències i, també, esclarir algunes tergiversacions que segons Forcades, segons milions de catòlics, l’Església ha d’assumir i rectificar si no vol veure com els fidels s’allunyen encara més dels dictàmens oficials. “Aquest clericalisme masclista i celibatari és responsable de l’escissió creixent entre magisteri oficial i praxi dels fidels en matèria de moral sexual -afirma Forcades-. El clericalisme com a pecat estructural no és gens fàcil de superar. Individus i comunitats haurem d’anar aprenent a exercir cada vegada més, des de la caritat i amb una autèntica i confiada voluntat d’unitat, una llibertat d’esperit creixent i el recurs a la mateixa consciència”.

Moviments plurals

El llibre repassa les opinions i l’activisme de moviments internacionals que precisament enfoquen les seves demandes en l’àmbit sexual i de gènere, com Catòliques pel Dret a Decidir, Som Església, la Pfarrer-Initiative (iniciativa dels rectors), el moviment de catòliques ordenades com a sacerdots i com a bisbes, el moviment de capellans casats, Divorciats dins l’Església i el moviment de cristians LGTB. Totes són iniciatives que, amb el temps, van aconseguint ressò, suport i alguns canvis, malgrat que certs aspectes principals semblin inamovibles. Per això Forcades, com moltes altres persones integrants d’aquests moviments, nodreixen les seves reivindicacions amb arguments teològics que en lloc d’allunyar-los de l’esperit eclesial el que fan és justament el contrari: enriquir-lo i revifar-lo. La monja benedictina no deixa lloc a dubte: “És teològicament consistent des d’un punt de vista cristià que les dones puguin ser ordenades sacerdots i que les parelles homosexuals o transsexuals puguin casar-se per l’Església”. Aquesta consistència la recull de l’evangeli, entès aquest com a eina inclusiva i no com a arma d’atac. I, conseqüent, conclou: “La nostra plenitud humana no està subjecta a les categories de gènere ni a cap altra categoria, sinó que es realitza solament quan la persona està disposada a reconèixer la pròpia originalitat, que és irreductible i única i que es desplega sempre en comunió”, diu Forcades mentre, mirant enlaire, no al cel, sinó a les altes esferes eclesials, diu: “¿Sabeu interpretar l’aspecte del cel i de la terra i no sabeu interpretar el temps en què viviu?” (Lc 12,56).

Més continguts de