Publicitat
Publicitat

“Monoteisme i humanisme podrien potenciar-se mútuament”

Pere Lluís Font explica en un llibre la filosofia que no vol atacar ni defensar la religió, sinó entendre-la

Religió i filosofia poden semblar antagònics i, si mirem la història, sovint ho són. Però malgrat que a casa nostra no sigui una disciplina acadèmica amb gaire tradició, la filosofia de la religió pretén trencar amb aquest enfrontament per fer compatible un tractament no religiós de la religió, que busqui entendre-la sense necessitat de defensar-la, atacar-la o superar-la. Entrem en un terreny de diàleg, diàleg constant i calidoscòpic en què la creença mai és neutra i, per tant, el mateix filòsof ha de mirar-se a ell mateix per no oblidar que parteix d’uns pressupòsits i no pas d’un lloc pur i objectiu: ningú aterra del no-res. La filosofia no és un lloc còmode, fet de mandra, però tampoc ha de tenir sempre l’anhel contestatari i provocador. Cal un distanciament, cert, però la distància no implica un posicionament excloent, ni a favor ni en contra d’allò que s’analitza. I l’anàlisi, a més, és només una part del pensament, una part important que no hauria d’eclipsar la dimensió personal. En aquest sentit, com explica Pere Lluís Font (Pujalt, 1934), que ha sigut professor d’història de la filosofia moderna i de filosofia de la religió a la Universitat Autònoma de Barcelona, “la filosofia no és una ciència, ja que hi conviuen un ordre racional, objecte d’examen lògic, i un ordre personal, objecte de decisió íntima, fruit d’un discerniment darrer, que es fa en un nivell de profunditat de l’esperit humà que s’escapa de tota anàlisi possible”.

Un llibre essencial

Pere Lluís Font, que el 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2005 va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de Lleida, va presentar la setmana passada a Barcelona el seu llibre Filosofia de la religió. Sis assaigs i una nota (Fragmenta), publicat recentment. L’obra s’endinsa en forma d’assajos independents en diverses qüestions que han marcat la trajectòria intel·lectual de l’autor, en especial la relació entre l’experiència estètica, ètica i religiosa, el vincle entre ciència i fe, l’anàlisi de les cosmovisions, una lúcida reflexió sobre el monoteisme. “El monoteisme, si no és il·lustrat, és rebutjat per la consciència moderna”, assegura en un apèndix dedicat a Henry Duméry (França, 1920-2012), un dels principals referents internacionals d’aquesta disciplina. Però abans de tot, reflexiona sobre les pròpies dificultats internes: “La filosofia de la religió -explica- sembla igualment impracticable per a la persona arreligiosa, perquè manca d’experiència religiosa i, per tant, no pot parlar del que no coneix, i per a la persona religiosa -penso especialment en el cristià- perquè quedaria amenaçada o bé la seva fe (per l’exercici de l’autonomia intel·lectual), o bé la seva autonomia intel·lectual (per l’adhesió a la creença religiosa)”. Una dificultat que col·loca aquesta filosofia en un terreny de ningú, intermedi, i que “no resulta satisfactòria ni per a la fe ni per a la raó”. ¿És possible endinsar-se en la filosofia de la religió sent una persona no particularment antireligiosa, però sí arreligiosa? I, per a una persona religiosa, ¿són compatibles fe i raó, creença i llibertat de pensament? Aquestes són preguntes cabdals que Pere Lluís Font no dubta a respondre: “La persona arreligiosa -diu- pot endinsar-se en l’exercici de la filosofia de la religió de la mateixa manera que es pot fer filosofia de la ciència sense ser científic o filosofia de l’art sense ser un artista. Pot fer un esforç per entendre, ja que es parteix d’una base sòlida -la religió en les seves expressions i manifestacions (credos, cultes, conductes...)- i no de l’experiència privada i incomunicable”. Això sí, matisa, “no es pot fer filosofia de la religió sense una certa capacitat de simpatia metodològica, de la mateixa manera que no se’n pot fer només des de dins sense una certa capacitat de distanciament metodològic”. Aquest distanciament que se li demana a la persona religiosa per poder pensar d’una manera més autònoma, ¿podria suposar una amenaça per a la seva creença? Si en molts àmbits religiosos la filosofia es veu des de la sospita o, directament, com una amenaça, és justament per aquest risc del creient a volar. Una qüestió complexa a la qual el veterà filòsof intenta respondre: “La filosofia no té per què negar la vida (en aquest cas, la religió), ni suplantar-la, ni tan sol posar-la entre parèntesis, sinó que, simplement, la pren com a objecte de reflexió, d’anàlisi, d’intel·lecció. Hom pren com a objecte de reflexió aquesta mateixa religió que professa”.

Tots estem condicionats

La fe cohibeix la llibertat de pensament? “Gosaria afirmar -respon- que la fe no és una abdicació del pensament sense entrar en contradicció amb si mateixa. Si el creient no té por de la raó és, paradoxalment, perquè té fe (no en el sentit d’arrapar-se voluntariosament a uns enunciats dogmàtics, sinó en el d’esperar confiadament que la fe no serà trobada en fals) i pot, per tant, jugar lleialment el joc de la raó”. I, rotund, conclou: “Allò que pot coartar el pensament no és tant la fe mateixa com la fe viscuda en règim d’ortodòxia (una categoria, val a dir-ho, tant o més sociopolítica que teològica)”.

D’aquesta manera, ni la persona arreligiosa ni la religiosa tenen, a priori, més o menys capacitat de participar en l’exercici de pensar el fet religiós: “De la mateixa manera que no es pot pretendre que la persona religiosa, pel fet de tenir un coneixement experiencial més gran de la religió, estigui més ben situada per emetre judicis amb objectivitat, també penso que és incorrecte considerar que la persona arreligiosa estarà menys condicionada i que pot ser, per tant, més neutral”, explica. De fet, ell mateix escriu al llibre: “Tots estem condicionats, cadascú per la seva creença. No és que l’un sigui creient i l’altre no creient, sinó que creuen coses diferents”. En aquest sentit, destaca que la tendència de l’ateisme de veure’s com a posicionament neutre és una creença més i que només quan s’admet això podem començar el veritable exercici de pensar, des de la distància i la llibertat, però mai des d’una suposada neutralitat.

Més continguts de