Notting Hill, una transgressió domesticada

LondresEl 1977 un grup d’okupes de Freston Road, al barri de Notting Hill, a l’oest de Londres, van declarar-se independents del Regne Unit. Van considerar que era la millor manera de respondre a les ordres de desallotjament que la justícia britànica havia dictat contra les seves accions d’ocupació d’habitatges en un barri en què, aleshores, hi havia molts immobles buits i en un estat gairebé ruïnós. Res a veure amb el barri en què s’ha convertit Notting Hill des de la dècada dels noranta i, especialment, des del 2000: una de les zones més exclusives de la ciutat, en què un estudi depassa els 600.000 euros i una casa de quatre habitacions supera fàcilment els cinc milions.

El prop d’un centenar d’habitants de la lliure i independent República de Frestonia -sembla un nom extret de Sopa de ganso, dels germans Marx, i de la seva Freedonia- comptaven amb un ambaixador a la Gran Bretanya, el dramaturg i grafiter Heathcote Williams; amb un ministre d’Exteriors, l’actor David Rappaport, que va arribar a participar en algunes pel·lícules amb Terry Gilliam -dels Monty Python-, i també amb un ministre d’Educació, el nen de 2 anys Francesco Bogina-Bramley. La provocació -que també evoca de lluny el film Passport to Pimlico, en què un seguit de londinencs estableixen un estat independent al barri del mateix nom, al sud, en aquest cas associat a uns drets cedits pel rei Eduard II a un antic duc de la Borgonya- va acabar com havia d’acabar: en no res.

“Subjectes postcolonials”

Però la història es continua recordant de tant en tant entre els habitants de la capital per rememorar el que un dia va ser l’esperit transgressor de Notting Hill, l’àrea en què als anys 60 del segle passat van arribar i es van instal·lar comunitats dels anomenats “subjectes postcolonials”, immigrants provinents de les Índies Occidentals, els exterritoris britànics del Carib: les Bahames, Barbados, la República de Guyana, Honduras Britànica, Jamaica i, entre d’altres i especialment, Trinitat i Tobago.

Una de les herències culturals més famoses d’aquell col·lectiu, que Londres ha fet seu fins a pràcticament desvirtuar-ne l’origen i convertir-lo en un festival massificat i prou incòmode, és el Carnaval de Notting Hill (a Barcelona, a l’agost, una cita semblant, per massificada i incòmoda, seria, salvant moltes distàncies i diferències, la festa major de Gràcia). La celebració de Notting Hill, que d’alguna manera tanca oficiosament l’estiu de la ciutat, arriba aquest cap de setmana -des d’ahir a la nit i fins demà al vespre- al seu mig segle de vida. Mig segle en què, a poc a poc, la festa ha anat perdent bona part de l’esperit primitiu per acostar-se cada vegada més a la sofisticació, per a turistes i gairebé prêt-à-porter, de l’espectacularitat de manifestacions semblants, com el Carnaval de Rio de Janeiro.

La cultura de l’esclavitud

Nicole Ferdinand, del King’s College de Londres, traça per a l’ARA la línia mestra que va des dels orígens d’aquesta festa fins a l’actualitat: “La data exacta en què van començar les celebracions de Carnaval a l’illa de Trinitat no es coneix, però sabem que van començar després que hi arribessin els amos d’esclaus francesos, al voltant del 1783”. Les primeres celebracions van ser un símbol d’estatus, que duien a terme aquests senyors de les plantacions però també els mateixos esclaus, a qui se’ls permetia la “transgressió de Carnaval”.

L’estil de Trinitat té tres formes culturals diferents. La mascarada és la més antiga de les tradicions, importada des d’Europa; el calipso és la forma d’art desenvolupada durant l’esclavitud pels nadius africans, i la música amb plats metàl·lics, com timbals, la que pròpiament va ser transferida a Londres pels immigrants dels anys seixanta del segle XX, només es va estendre àmpliament a Trinitat a partir del 1945.

Va ser aquesta forma musical, afegida el 1964 per Rhuane Laslettun, un treballador social britànic, a l’aleshores incipient festival de Notting Hill, el que donaria origen espontani a una processó de gent que, a la pràctica, la duia a la sang. Dos anys després, el 1966, tenia lloc la primera veritable rua de Carnaval de Notting Hill. I mig segle més tard, la desfilada la veuen dos milions de persones, s’allarga durant més de 5,5 quilòmetres, hi participen fins a 40.000 persones aplegades en una seixantena llarga de colles, s’hi exhibeixen més de 15.000 vestits i disfresses ad hoc, 9.000 policies -un terç de la força de Scotland Yard- vetllen per una seguretat sempre sota qüestió, es consumeixen 25.000 ampolles de rom i es recullen més de 200 tones d’escombraries.

Una fugida controlada

En una societat tan formalment puritana com la britànica, el color i la sensual música del Carib que projecta el Carnaval els primers anys 60, 70 i 80 irromp amb força. S’hi queda. Com els immigrants que la importen. Hi ha, implícit, un esperit de transgressió de l’ordre establert -una idea que acompanya qualsevol carnaval, òbviament, i que ha sigut àmpliament teoritzada, des de Bakhtin fins a Derrida-, que ara és poc més que exhibicionisme, per bé que disfressat sovint d’una provocació sexual, o gairebé. Perquè, tot i la innegable espectacularitat de les celebracions -en especial si el temps acompanya i no mulla les desfilades-, la festa de Notting Hill s’ha convertit en un element turístic més per afegir a la idea que sobre el barri ha fixat l’ensucrada pel·lícula homònima, protagonitzada per Hugh Grant i Julia Roberts.

No tot és tan negatiu, però, com el paràgraf anterior podria suggerir. Perquè l’acceptació per part dels londinencs, si més no una vegada a l’any, d’una manifestació en principi impròpia d’una capital del nord d’Europa, és també un símbol d’assumpció de la multiculturalitat que respiren els seus 8 milions d’habitants i una urbs en què a la majoria dels districtes es parlen per sobre del centenar de llengües. De fet, segons dades de l’últim cens, del 2011, a Londres tenen l’anglès com a segon idioma 1,7 milions de persones.

Com passa amb qualsevol activitat tan popular, el Carnaval de Notting Hill també té detractors. Són, en general, els veïns d’un barri que en bona mesura s’ha gentrificat. Es queixen dels aldarulls habituals al llarg de les tres nits de festa. L’any passat hi va haver un assassinat amb arma blanca: una noia de 17 anys va ser apunyalada. I també van ser arrestades 407 persones, relacionades amb barallades derivades del consum d’alcohol i de drogues i incidents tan habituals com fer pipí al carrer o als jardins de les cases dels veïns. L’any anterior, el 2014, es van registrar onze ferits per ganivetades.

Les creixents xifres de Notting Hill han fet que alguns residents a l’àrea demanin que es traslladi la festa a Hyde Park. Els organitzadors, però, no en volen ni sentir a parlar. Seria pervertir l’esperit original. A la pràctica, però, potser ja s’ha pervertit, començant pel mateix barri. Enguany hi ha encara una altra preocupació: l’amenaça terrorista, sempre present durant l’última dècada, des dels atemptats de Londres, el 2005, estén una ombra encara més preocupant arran dels últims atacs comesos en terreny europeu, com per exemple el de Niça, en plena celebració del 14 de Juliol.