Nur Ali Elahi: místic, jutge i músic

BarcelonaSorprèn com d’una família humil, en un petit poble del Kurdistan iranià, Jeyhunabad, sorgeixi una força que encara avui ressoni a mig món, arribant a conquerir els cors a Orient i Occident. Efecte de bola de neu, d’aquella neu de les muntanyes perses que, quan es fon, deixa una terra àrida poblada de persones, elles mateixes muntanyoses, de paisatge interior rocós, dur i elevat. Si parléssim del món empresarial, podríem veure la internacionalització d’una marca que va néixer entre els artesans d’una família rural, però allò que comercialitzava aquesta família era immaterial, i al contrari de l’empresari d’èxit, el seu objectiu no era enriquir-se, sinó enriquir els altres. Enriquir-los amb el millor dels tresors: l’autoconeixement i les tècniques reverencials per entendre la sacralitat del món.

A les acaballes del segle XIX, en aquell remot indret res feia preveure que les següents dècades tot canviaria radicalment, i el matrimoni format per Hadj Nematollah i Sakineh Khanum es disposava a passar una vida tranquil·la i devocional, allunyada dels canvis dràstics que vivia el planeta. Els set fills, el primer dels quals va ser Nur Ali Elahi (1895-1974), van créixer en aquella llar dedicada a l’aspecte més interior de l’ésser humà, llar de pregària i devoció, envoltada de persones que venien a venerar i escoltar el pare, considerat ja llavors un referent espiritual de la comunitat kurda Ahl el-Haqq (moviment religiós centrat en l’esoterisme xiïta). Nur Ali Elahi, doncs, creix en un ambient esotèric, i amb 9 anys ja és mestre del tanbur, llaüt mil·lenari de dues cordes, un símbol d’aquella comunitat.

Trajectòria inesperada

I, de sobte, el moviment que tot ho canviarà: el jove decideix marxar per estudiar dret a la capital, Teheran. Un recorregut invers a les trajectòries dels místics, com apunta Leili Anvar, estudiosa del seu llegat, professora a l’Institut Nacional de Llengües i Civilitzacions Orientals de París i realitzadora a France Culture del programa radiofònic Les Racines du Ciel. De nen i adolescent, Nur Ali Elahi va viure intensament l’experiència mística i després va voler implicar-se en la societat, i va anar a viure a Teheran per estudiar dret i convertir-se en jutge en un moment en què l’Iran estava canviant tot el seu sistema judicial per modernitzar-lo. Trajecte al revés que, malgrat els trenta anys als tribunals de Teheran, no li va fer abandonar l’ensenyament espiritual, tot el contrari. Els últims vint anys de la seva vida també els va dedicar a innovar en la música i va afegir una tercera corda al tanbur i, encara que mai va tocar en públic, ha esdevingut un referent musical, i en els últims anys s’han publicat diversos discos amb enregistraments que els seus fills havien fet de les seves sessions. Fins i tot el 2015, el Metropolitan Museum of Art de Nova York va dedicar una exposició a la seva faceta musical sota el títol The sacred lute. Conegut també com a Ostad (mestre) Elahi, el seu pensament va ser publicat en diversos llibres en francès i anglès, en especial a partir del 1995, coincidint amb el centenari del seu naixement (quan la Sorbona de París també va dedicar-li una mostra).

Elahi, com és tradicional en el pensament islàmic d’arrel espiritual, feia una clara distinció entre la religió oficial i la religió pura –la religió guiada per l’ego o la guiada pel cor– o, com ell mateix també deia, entre la religió dels homes i la religió dels profetes. Com assenyalava, i probablement aquest és el tret que l’ha fet tan atractiu a Occident, dir “Déu” o dir “consciència” només són dues maneres formals d’expressar aquesta interioritat que ens és comuna. En aquest sentit, explicava, no és tan important com es defineixi la persona exteriorment, si és o no creient, sinó com es comporta. Afirma Elahi: “La consciència és l’eco de Déu”. Pel mestre, la religió pura, la profètica, és una necessitat de l’ànima, i amb les lleis socials, externes, no n’hi ha prou per assolir la plenitud i el sentit de la vida. Segons explicava, la moral aïllada és un cos decapitat, i per tant basar-se en ella és insuficient. En canvi, si ens fonamentem en l’espiritualitat, aquesta ja engloba la moral i ens recorda que les lleis més beneficioses, socialment parlant, tenen sempre un origen religiós (no robaràs, no mataràs...).

Per a Elahi, cada comunitat té una moral pròpia, també els lladres o els assassins es guien per una moral determinada, però aquesta moral no té un origen espiritual, de buscar el bé comú, no respecta el vincle que ens uneix i ens interconnecta, ni reverencia la vida amb confiança i agraïment. Són morals fruit de l’egoisme, el cinisme i la hipocresia. Aquesta moral es pot dir laica o religiosa, però en el fons, com que no està fonamentada en l’espiritualitat, no deixa de ser una carcassa o màscara per imposar els desitjos egocèntrics als altres. Aquesta manera de fer que arracona l’espiritualitat o la nega genera violència i fanatisme, tant una violència externa i social com interna i individual, perquè en primer lloc l’individu perd la pau interior i desatén la seva naturalesa original.

Un llegat viu

Un dels seus fills, Bahram Elahi –professor de cirurgia pediàtrica–, és un dels principals responsables de difondre el pensament i la vida del seu pare i mestre a Occident. En aquesta línia, l’any 2000 va iniciar la Fundació Ostad Elahi per a l’ètica i la solidaritat, amb seu a París, i que té l’estatus consultiu del Consell Econòmic i Social de Nacions Unides (Ecosoc).

Una altra figura important de la família va ser la seva germana Malek Jan Ne’mati, a qui la professora Leili Anvar ha dedicat un preciós llibre que recull la seva trajectòria i la traducció dels seus poemes místics en francès. Aquesta mestra, que va continuar tota la vida al poble del Kurdistan iranià fins poc abans de la seva mort (està enterrada a Baillou, França), també tenia molts deixebles i és una més de les moltes personalitats silents d’aquesta família, la sensibilitat de la qual va brollar en un punt determinat del planeta i, sense soroll, es va escampant.