Orxata i fartons, dolços a prova de turistes

BarcelonaCom un oasi enmig d’un desert, l’orxata es manté com una vella desconeguda, com un tresor per descobrir. Per impossible que sembli, en un Portal de l’Àngel que milers de turistes recorren compulsivament, l’orxata i el fartó són l’arbre que el bosc no deixa veure. Aquests productes dolços configuren un dels últims patrimonis no explotats de la gastronomia de casa nostra. “Una orxata, sisplau” i “A milkshake, please” són les comandes que es van intercalant durant el matí a les orxateries del centre de Barcelona. Però encara són pocs els estrangers que coneixen aquest deliciós batut valencià i les seves propietats refrescants. Beguem-ne abans que no sigui impagable!

La majoria de clients estrangers que entren a les orxateries no coneixen el producte i hi entren buscant una coca-cola o un cafè, i s’adonen amb sorpresa que en aquests establiments tradicionals no hi tenen aquestes opcions, en part, com a actitud de reivindicació contra una globalització que s’imposa cada cop més. “No demanen orxata perquè no la coneixen”, explica Antoni Planelles, un dels tres propietaris de l’orxateria Planelles Donat, que, si bé assegura que molts estrangers no saben què s’hi ven, cada cop són més els que, una vegada hi entren, senten curiositat pel producte i el demanen, i per això s’han convertit en un 30% del total de consumidors.

Els coreans, els més fidels

Malgrat que les orxateries són molt alienes als estrangers, no són unes completes desconegudes per a ells. Mentre una clienta belga beu una llet merengada a l’orxateria Planelles Donat i assegura que no sap què és això de l’orxata, al costat hi ha algú que demana: “Three orxata, please ”. Són tres joves taiwanesos molt segurs del que demanen. Expliquen que el seu guia els ha recomanat que no marxin de la ciutat sense tastar aquesta beguda. Un cop tenen els gots a les mans i després de tastar l’orxata, un d’ells confessa: “M’agrada molt, té un gust diferent d’altres begudes que he tastat”, mentre un altre opina que el gust s’assembla al de la llet. El cambrer que els serveix assegura que no són els únics taiwanesos que passen per la botiga, que es tracta d’un públic bastant present a l’orxateria, però per sota dels coreans, que són els més fidels. De fet, els estrangers que més demanen aquest producte són els russos i els coreans, que venen per indicació dels guies. Un altre client, l’israelià Avi Ofer, assegura que aquesta beguda, per a ell, té un gust especial que no té res a veure amb la llet.

Una dieta molt dolça

Entre el públic local d’origen estranger són especialment llaminers -és a dir, consumidors d’orxata- els pakistanesos i els àrabs, ja que en la seva dieta habitual ja acostumen a menjar molts dolços. Però encara està poc estesa entre aquests ciutadans perquè costa que la provin. També hi ha clients d’altres procedències que acostumen a demanar les begudes típiques del seu país. “Els argentins entren demanant dulce de leche; els colombians, maracujà, i tots els del Pacífic, torró de coco”, explica Planelles.

L’orxata no només passa desapercebuda per a molts turistes o estrangers, també per als joves locals, que no tenen el costum de beure’n. “Cada cop és més normal que vinguin matrimonis amb fills adolescents que fan morros perquè no tens coca-cola, mentre que els pares es beuen fins a l’últim glop d’orxata”, explica Planelles, que ho atribueix a la globalització i a la influència nord-americana.

Que no hi faltin els fartons

Quan els estrangers demanen una orxata, encara obliden acompanyar-la de fartons, tot i que la tradició aconsella degustar-la amb un parell per un motiu ben senzill: com que és una beguda que se sol prendre entre hores, per berenar o a mig matí, resulta molt adequat acompanyar-la d’alguna cosa sòlida per fer més complet l’àpat. Però no qualsevol mos val. Els fartons, que són un invent recent dels anys 70 - abans s’hi sucaven rosquilles, pa o qualsevol tipus de brioixeria de l’època-, complementen molt bé el gust de l’orxata. “La clau de l’èxit del fartó va ser la capacitat d’absorbir l’orxata. De fet, quan en menges, de seguida tens la sensació d’estar fart, i justament d’aquí ve la paraula fartó ”, explica l’orxater de Bodevici-Món Orxata a Catalunya, del barri de Gràcia de Barcelona, Cristian Castaño.

La recepta clàssica es manté

Tot i l’evolució de la gastronomia local i de fora, l’orxata manté la seva recepta tradicional a la gran majoria de les botigues especialitzades. “La recepta de l’autèntica orxata de xufles és la mateixa que fa 300 anys”, diu Castaño, que explica que el que sí que ha canviat són els usos que es donen a la xufla, ja que últimament se’n fa melmelada, torró, cremes de licor i productes de cosmètica. En qualsevol cas, les xufles procedents d’Alboraia en són el secret, “la resta és aigua i sucre”. De fet, cada cop hi ha més demanda d’orxata baixa en sucre i els mestres orxaters asseguren que a Catalunya es tendeix a prendre’n una que és mica menys dolça que a València.

Encara que el gust de l’orxata és molt singular, no és cent per cent exclusiu, ja que hi ha molts estrangers que quan la tasten troben que el gust és similar al d’algun producte del seu país. “Moltes vegades els estrangers ens parlen d’altres begudes típiques dels seus països i diuen que tenen un gust semblant al de l’orxata i que comparteixen el color blanquinós”, explica Planelles. A Mèxic, per exemple, fan orxata d’arròs; a Itàlia, es consumeix molta llet d’ametlles, i de pistatxos, a Sicília; als països asiàtics, es beu força llet de soja; al Carib i també a l’Àsia, és molt popular la llet de coco, i, finalment, a Veneçuela i Colòmbia, és també molt popular la chicha d’arròs o de blat.

Un superaliment amb futur

Castaño explica que la xufla s’està començant a considerar un superaliment, com la quinoa i la xia, però que no en som gaire conscients i no l’estem explotant tant com podríem. “El comerç de les xufles provinents de l’Àfrica han bloquejat els mercats internacionals i l’autèntica xufla de València ho té més difícil”, comenta Castaño. Però l’esperança és l’últim que es perd i la denominació d’origen xufla de València comença a prendre consciència que ha d’adaptar-se als nous temps per triomfar.

L’orxata encara no és internacional

L’orxata, a diferència de molts altres productes locals, no ha dedicat esforços a la internacionalització. Es manté a casa, tranquil·la. “Ni els orxaters artesans, ni els industrials catalans o valencians, estem fent gaires esforços per a la internacionalització”, diu l’orxater Cristian Castaño, de Bodevici-Món Orxata, que assegura que, en canvi, sí que hi ha empreses americanes, franceses, alemanyes, japoneses i australianes que estan realitzant tot tipus de productes “al·lucinants” amb la xufla. “L’han coneguda més tard i ja ens porten anys d’avantatge”, explica l’orxater, tot i que avisa que la qualitat de la xufla que utilitzen aquestes empreses normalment no és gaire bona. “A més, sovint és de procedència africana i majoritàriament prové del comerç injust i de l’explotació de nens i dones”, argumenta Castaño.