Publicitat
Publicitat

Papallones per donar i per vendre

L’aclaparadora diversitat d’aquests insectes, que ja va fascinar Darwin, continua captivant la ciència actual

Pa-pa-llo-na: els llavis esclaten dues vegades i la llengua acarona el paladar amb cos i ànima. Quatre síl·labes que quan es pronuncien repetidament evoquen un vol delicat i erràtic, una trajectòria imprevisible que pot fer marrada en qualsevol moment per un buf d’aire o una flor més olorosa del compte. Aquesta és una de les imatges que s’associa més freqüentment a les papallones, uns animalons la fragilitat i evanescència dels quals semblen el seu tret més característic. Malgrat aquest denominador comú, les papallones o lepidòpters són l’ordre d’insectes més divers després dels coleòpters o escarabats. N’hi ha 150.000 espècies. Una diversitat que sens dubte és aclaparadora i que ja va despertar al segle XIX la curiositat de científics il·lustres, com ara la del mateix Charles Darwin.

La predicció de Darwin

Quan estudiava els mecanismes de fertilització de les orquídies, el naturalista britànic va rebre un exemplar d’una orquídia de Nadal, descoberta anys enrere a Madagascar. Es tracta d’una planta majestuosa que té unes flors grans i blanques en forma d’estrella. Darwin era un expert a l’hora d’estudiar les rareses del món natural. De fet, és gràcies al seu interès per les extravagàncies en què de vegades es materialitza la natura que va poder desenvolupar una simfonia com la teoria de l’evolució. Quan Darwin va estudiar l’orquídia de Nadal, de seguida va quedar garratibat. Perquè la flor esplendorosa que havia rebut s’allargava fins a la tija en un esperó de gairebé 30 centímetres. El va obrir i va comprovar que al final del conducte hi havia el nèctar, la beguda “divina” que serveix d’aliment a molts insectes. Gràcies a la producció de nèctar, les plantes atrauen insectes que capturen el pol·len involuntàriament amb els pèls de les potes o del cos, el distribueixen fins a altres exemplars i fan possible la pol·linització.

A partir d’aquest coneixement i dels resultats de la dissecció, Darwin va concloure que per força hi havia d’haver una papallona capaç de xuclar el nèctar de l’orquídia de Nadal. Altrament, la planta no existiria perquè cap insecte podria pol·linitzar-la i la reproducció seria impossible. Però, esclar, això requeria una papallona amb una portentosa trompa de pràcticament 30 centímetres, una cosa mai vista llavors en cap espècie coneguda. Tot i que estava basada en un coneixement sòlid i en una lògica implacable, quan el 1862 Darwin va fer pública la predicció, va ser objecte de mofa i escarni per part de molts entomòlegs de l’època. 40 anys més tard, dos naturalistes que exploraven les jungles de Madagascar van descobrir una papallona nocturna del color de la fullaraca que pertanyia a la família dels esfíngids. Feia prop d’uns 15 centímetres i, tal com havia predit Darwin, tenia una trompa que en feia gairebé 30. No va ser fins al 2003 que, en un document sensacional, es va enregistrar com aquesta falena desplegava la seva trompa serpentejant, la clavava a l’orquídia de Nadal i en xuclava el nèctar.

Sedentàries o grans viatgeres

Si l’exemple de l’arna predita per Darwin deixa clara una cosa és que la diversitat de la natura és enlluernadora. Més encara en un ordre com els lepidòpters, que sota el vol fràgil que tenen en comú es ramifiquen en tantes espècies. Dins d’aquesta diversitat s’hi compta un nombre ingent d’estratègies d’adaptació i supervivència. Hi ha papallones com la formiguera gran, que passa tota la vida en poques hectàrees i, a més, té un cicle vital més aviat excèntric. En una primera fase, havent desclòs l’ou, l’eruga s’alimenta d’una planta. En un cert moment, es deixa caure a terra perquè les formigues treballadores d’una espècie concreta la confonguin amb una de les seves larves i se l’emportin dins del formiguer. Allà s’alimenta de les veritables larves de formiga fins que s’encapsula dins la crisàlide i, al cap d’un temps, ja transformada en papallona, l’estripa i surt a l’exterior per tornar a pondre ous en les mateixes plantes.

Altres espècies, com la papallona migradora dels cards, cada any gasten una de les seves quatre setmanes de vida per desplaçar-se des dels prats catalans fins a l’Àfrica tropical. Un viatge de 4.000 quilòmetres en què travessen el mediterrani, la serralada de l’Atles i el desert del Sàhara. Aquesta migració és igual d’espectacular que la de les famoses papallones monarca, que volen des del Canadà per aplegar-se als boscos de Sierra Madre, a Mèxic, on milions d’individus entapissen literalment els troncs dels arbres.

Papallones llepafils

Des del punt de vista de l’alimentació, en l’univers de les papallones hi ha un ventall de gustos i paladars que rivalitza amb els estímuls que ofereixen els restaurants de cuina tecnoemocional. Hi ha moltes espècies que es poden alimentar d’una gran varietat de plantes, però n’hi ha d’altres que tenen un dels paladars més fins del regne animal. Les blavetes, per exemple, quan encara són erugues, només poden menjar les poncelles d’una espècie concreta de planta. Tot i ser al damunt de l’espècie correcta, si la planta no es troba en el moment adequat del seu cicle vital, l’eruga no té manera de subsistir. No se’n pot menjar les flors. Tampoc les fulles. Només les poncelles, abans que es descloguin en una flor. Aquesta ultraespecialització fa que les blavetes siguin especialment sensibles a qualsevol variació de les condicions ambientals com les que provoca el canvi climàtic. Si el clima canvia i, per exemple, les plantes floreixen abans d’hora, les erugues no tenen temps d’alimentar-se de les poncelles i no arriben mai a ser papallones.

Jocs de colors

Un dels aspectes més visuals en què es manifesta tota aquesta diversitat és en la coloració. Hi ha papallones que, jugant amb tons de fusta, es mimetitzen completament amb el seu entorn. N’hi ha d’altres que destaquen amb patrons que superen la imaginació de qualsevol pintor. Com que aquesta riquesa cromàtica és fruit de les variacions atzaroses i les pressions de la selecció natural que configuren el procés evolutiu per mitjà del qual les papallones són tan diverses, la coloració està habitualment relacionada amb una funció. Colors llampants com el groc, el carbassa i el vermell combinats amb el negre acostumen a indicar que la papallona és tòxica. És el cas de la papallona monarca. Però feta la llei, feta la trampa: hi ha espècies que, sense ser gens tòxiques, presenten patrons semblants. La seva coloració no és més que un estratagema per enganyar els depredadors. D’altra banda, les papallones d’alta muntanya acostumen a ser de tonalitats fosques, perquè així aprofiten millor la calor d’un sol més feble. I potser un dels tripijocs més refinats del món natural és el que ostenta la papallona paó de dia. Quan se li apropa una mallerenga, obre les seves ales granatoses amb quatre llunes que semblen ulls. Davant la presència d’un animal que, a jutjar per la mida dels ulls, sembla enorme, l’ocell fuig espaordit en una lliçó més que la diversitat natural és pura meravella.

Més continguts de