Sor Lamborghini

No sé si saben què és Girlboss,però, per si no ho saben, els hi explico. Girlboss és una sèrie de Netflix a la qual m’he enganxat recentment -entre altres motius, per demèrit de la tele en obert en prime time - que narra la vida i miracles de Sophia Amoruso, la fundadora de la botiga online de moda femenina Nasty Gal, que en català significa alguna cosa així com “noia canalla”. Es tracta d’una ficció que se centra en l’ascens a la glòria empresarial d’una noia de classe modesta de San Francisco que no sabia què fer amb la seva vida més enllà d’emborratxar-se i acumular feines depressògenes fins que descobreix un negoci que l’apassiona i que, al mateix temps, la porta a fer-se rica gairebé sense buscar-ho. Una sèrie nord-americana que després de les informacions sobre Marta Ferrusola d’aquesta setmana em va semblar que tenia molt a veure amb la nostra actualitat. Tot i que no sé si Ferrusola i la punky de l’Amoruso s’entendrien gaire -més enllà de la seva afició a enviar “a la merda” la gent-, sí que és veritat que totes dues tenen una imatge pública de dones empoderades, que defensen el que creuen que els pertoca amb totes les dents. Ja sigui contra els puristes del vintage a internet, ja sigui contra la UDEF.

La primera comença la sèrie sense ni cinc -mira, una altra coincidència!- i pujant amb el seu cotxe semidesballestat pels costeruts carrers de San Francisco, havent-lo d’empènyer en alguns moments perquè no té diners ni per a gasolina. No sé si això li ha passat mai a l’autoproclamada mare superiora de la congregació dels pujolians. La veritat és que em costa de creure tenint en compte totes les dades que publiquen aquests dies la gran majoria de mitjans sobre el seu cash flow. No sé si la Sor Citroën catalana -¿o n’hauríem de dir germana Lamborghini?- s’imagina a ella mateixa venent roba vintage a través d’eBay, tal com va començar Amoruso, que va arribar a tenir un imperi valorat en 300 milions de dòlars. En qualsevol cas, després de tot el que es va coneixent, jo sí que me la imagino subhastant algun trosset de Catalunya per treure una mica de benefici propi. Segur que començaria per alguna zona castellanoparlant i, després, seguiria per les Terres de l’Ebre, que ella té més tirada cap al nord. Cap a Andorra, particularment, segons els seus suposats manuscrits.

En qualsevol cas, tinc dubtes de si Ferrusola -una persona que el dia que va comparèixer al Parlament va demostrar que havia nascut per ser col·laboradora de Sálvame - podrà seguir defensant la seva innocència mediàticament amb una certa versemblança al ritme que li posa setge la informació. Quan li facin preguntes a la porta de casa els periodistes -¿deuen haver fet una derrama Cas Pujol al seu bloc per posar-hi càmeres o algun agent de seguretat?- crec que d’aquí poc l’únic que podrà fer serà cantar. En mode discos solicitados, a mi m’agradaria que cantés Experiencia religiosa d’ Enrique Iglesias. Però sé que després de traspassar missals d’una biblioteca a una altra, hom podria entendre l’elecció d’aquest hit com una burla nacional. O pitjor i tot, com un altre missatge en clau. Millor que canti The sound of silence, de Simon and Garfunkel, que sempre han aixecat més consens... Ostres, no! Tampoc pot. Que aquesta diu allò de Hello darkness, my old friend [“Hola, foscor, vella amiga”] i encara es pensaran que pretén operar des de l’ombra, tal com ara se l’acusa. Pobra... Ja no pot ni cantar! Està més perseguida que Whoopi Goldberg a Sister Act: Una monja de cuidado. Encara li tocarà amagar-se en un convent -i governar-lo, esclar... que per a això és superiora!- fins que passi la tempesta com feia l’actriu al film.

Mentre escric això se m’ocorre que Catalunya mereix una desconnexió especial de Divinity, com fan a TVE. Un dissabte d’aquests, la cadena hauria de fer una Tarde con Ferrussola i emetre la pel·li de Goldberg i, tot seguit, una marató de capítols de la sèrie d’Amoruso. I després, també podria emetre un reality que es digués ¿Quién quiere casarse con Cataluña?, en què famosos de tota índole intentessin seduir els espectadors per ser la nova família reial catalana i casar-se amb el país. No em diguin vostès que amb els pocs famosos que tenim aquí -i a sobre la justícia ens els jubila- no ens aniria de meravella... Crec seriosament que haurem d’acabar incloent la creació d’un star system propi entre les estructures d’estat, perquè estem en hores molt baixes. Diré més: la Corpo hauria de tenir el seu propi Divinity! Morenity, es podria dir. En homenatge a la nostra divinitat mainstream : la Moreneta.

Quina llàstima que per una família famosa que teníem a Catalunya ens hagi sortit tan malament... Ja ho diuen, que no pots posar tots els ous al mateix cistell. Ni tots els missals a la mateixa biblioteca! No teníem família presidencial progre com a alternativa i ara ens hem quedat orfes. Crec que per preparar-nos per al futur global que ens espera hauríem de casar algun germà Gasol amb alguna germana Kardashian. Seria la millor manera que Catalunya existís al món. ¿Se les imaginen recloses aterrides dins d’un xalet d’Empuriabrava perquè han descobert que està situat al costat d’un parc natural amb fauna salvatge? Quina difusió tindria Catalunya quan elles ho expliquessin a Instagram Stories! Potser Sor Lamborghini o el capellà de la parròquia no aprovarien el matrimoni perquè el considerarien d’una obertura cultural pecaminosa. Però, ben pensat, segur que en el fons els semblaria bé. Ells, en qüestió de fronteres, crec que són més oberts del que ens pensàvem...