Tony Bennett pinta però no canta a Barcelona

Ves per on aquesta setmana els he de parlar de dues coses que no han passat. La primera de totes és la que em sap més greu, que Tony Bennett no sortís a cantar al Festival dels Jardins de Pedralbes dimecres a la nit. Una platea plena de gom a gom ens vam quedar amb un pam de nas quan ens vam assabentar que l’artista s’havia quedat sense veu per culpa d’un virus. Més que res, perquè, sense dir-ho en veu alta, tots pensàvem que quan s’esfuma davant teu l’oportunitat de veure actuar un cantant de 91 anys, potser se t’ha esfumat per sempre.

Però, a part del que ens depari el futur, és ressenyable que el director del festival, Martín Pérez, sortís a l’escenari a explicar que l’artista s’havia posat malalt aquella mateixa tarda i que havien de suspendre el concert. Crec que és un gest que l’honora i que qualsevol altre responsable hauria preferit relegar a la megafonia del festival. Potser arran de l’acte de professionalitat de Pérez -que va donar explicacions en persona als assistents mentre sortien per la porta- el públic va rebre la notícia amb un silenci absolut i una completa resignació. Una mostra que des que van endarrerir mitja hora l’inici de l’espectacle tothom es va fer la idea que el xou del crooner estava vist per a sentència.

Segons explicaven fonts internes del festival, Bennett portava tres dies a Barcelona i aquella jornada no havia parat: al matí s’havia posat unes bermudes per anar a pintar a l’aquarel·la una escultura dels Jardins de Pedralbes que l’havia captivat, i a la tarda havia fet un llarg assaig. També explicaven que durant aquests dies fins i tot havia parlat d’anar a visitar les obres de la Sagrada Família...

A mi, sincerament, m’admira tanta vitalitat per part d’algú de 91 anys, però al mateix temps em sorprèn que ningú li digui -i va de gira acompanyat per un metge!- que potser hauria d’abaixar el ritme, sobretot si es compromet amb el públic. Quan veig casos com el seu, no sé fins a quin punt l’artista pateix una manca de consciència sobre l’edat que té o, simplement, es tracta d’una entrega passional enorme a la seva professió. No dic que els artistes senectes hagin d’anar del formol a l’escenari, però potser el seu entorn els hauria d’ajudar que tot sortís bé, imposant la prudència en determinats moments.

Que finalment hagi de marxar cap a l’hotel sense cantar, “plorós i enormement abatut”, com explicaven des de l’organització, és una pena per a ell i per als que ens imaginem l’escena. Tot i això, és lògic posar-se al lloc del seu seguici, que no es pot descartar que l’agafés i se l’emportés a l’hotel abans que ell es prestés a fer un concert en males condicions. Després d’una vida escrivint un gran currículum, és una llàstima que a última hora quedin per a la posteritat actuacions de menys nivell. De fet, potser és un extrem que els fans no volem veure tampoc. Sobretot les moltes senyores d’avançada edat que van desplaçar-se fins allà i que de ben segur que l’havien vist en moltes altres ocasions. Un altre cas som els joves que corríem per allà -més dels que d’entrada podria semblar...- que només de veure’l cantar ja ens hauríem donat per satisfets.

En definitiva, als que dimecres ens vam quedar amb ganes de Bennett, no ens va saber greu perdre’ns un home patint a sobre l’escenari. Estic segur que valdrà la pena l’espera, ja que tots preferim que torni en plena forma un altre estiu, que és quan ell gira per Europa. Com diu aquella cançó que va cantar l’artista a duet amb la malaguanyada Amy Winehouse -l’edat no és garantia de res!-, ens entregarem a ell amb molt de gust, “ body and soul ” [en cos i ànima] quan torni. Mentrestant, que no plogui durant els pròxims concerts, que la baixa de Bennett ja els ha fet prou mal al calaix.

I per acabar, i molt breument, una altra cosa que no ha passat. El príncep Enric d’Anglaterra ha concedit una entrevista a la revista nord-americana Newsweek en la qual no ha parlat per a res del seu pare. El fill petit de Lady Di ha fet unes declaracions que no han passat gens inadvertides sobre la Corona britànica, que diu que no la vol ningú de la família. “Si els preguntessin als joves de la meva família si volen ser rei o reina, tots dirien que no, inclòs Guillem [l’hereu], però el nostre deure és complir les nostres obligacions”, deia Enric, abans de parlar de la seva àvia, la reina: “La reina és fantàstica perquè ens ha deixat escollir fer el que volem dins de la institució i insisteix que ens prenguem el nostre temps”. I, a continuació, el jove -té 32 anys- torna a parlar del seu germà: “Guillem modernitzarà la monarquia”.

Tots els que treballem amb aquesta família com a material informatiu ens preguntem alguna vegada si realment alguna vegada Carles d’Anglaterra arribarà a regnar. Jo crec que sí que ho farà tard o d’hora. No puc concebre que se’l saltin, com diu alguna gent en les converses de bar. Però també tinc clar que ningú posarà cap impediment si dura poca estona.

Tony Bennett marxa de Barcelona disgustat als 91 anys perquè no pot treballar i Carles d’Anglaterra, amb 68, està tan tranquil esperant el seu torn que ni el seu fill s’enrecorda d’ell. Si mai llegissin l’un la biografia de l’altre, estic segur que no es tindrien gens d’enveja. El somni d’un, fer sempre de tot; el de l’altre, no fer mai res. Quines maneres tan diferents de ser socialment importants!