Tres dies de bon temps i una tempesta
Wimbledon, el torneig de tenis més famós del món, s’inicia avui i obre la porta a l’estiu anglès, ple de tradicions, des de la pluja fins a les maduixes amb crema
LondresAl Regne Unit, i especialment a Anglaterra, se sol dir que l’estiu són tres dies de bon temps i una tempesta. La frase té molts pares, però s’acostuma a atribuir-la a un rei, Jordi II, nascut a Hannover i mort a Londres entre els segles XVII i XVIII. La dita és prou exacta com a percepció general, però no gens científica. O no ho va ser fins molt després que l’etzibés per a la història un dels molts reis alemanys que han dut la corona anglesa. Al cap d’un parell de segles el professor Hubert Lamb, un dels màxims especialistes en meteorologia del Regne Unit fins que va morir el 1997, va voler establir un patró de comportament del clima que en aquelles illes es coneix genèricament com a british summer. Lamb va concloure que entre mitjans i finals de juny hi ha el que va batejar com a “el retorn dels vents de l’oest”, prou remullat, i entre mitjans i finals de juliol, el que va qualificar de període “tempestuós i ciclònic”. El retorn dels vents de l’oest de què va parlar s’anomena ara més comunament el monsó europeu. Dit d’una altra manera, és l’època en què es juga - weather permitting - el torneig de tenis més prestigiós del món, Wimbledon, al districte londinenc de SW19, que avui celebra la primera jornada del campionat del 2016.
Que els anglesos van ser amos del món durant segles ho demostra el fet que cometessin la frivolitat de triar aquesta època per jugar a tenis en pista descoberta, un problema que no es va solucionar fins al 2009, quan va entrar en servei el sostre retràctil de la pista central de l’All England Lawn. Però de jugar ja jugaven abans, des del 1877.
El campionat de Wimbledon marca l’inici de l’estiu britànic. Un estiu que dura dues o tres setmanes, interromput de tant en tant per la pluja. Perquè Wimbledon sense pluja no seria el mateix. En fa un estil de vida, tradició estiuenca, una més de les moltes que compten en el torneig, que són igualment una forma de celebrar la singularitat britànica -aquest any més que mai-, la insularitat, de vegades contagiosa. Sense oblidar, esclar, el pícnic per als que no tenen accés a les pistes. Anar a Wimbledon és de vegades una feixuga tasca quan no es té accés al rovell de l’ou. Per a un partit de la primera setmana el preu pot oscil·lar al voltant dels 90 euros, prèvia participació en el també tradicional sorteig de les entrades, que es du a terme des del 1924. La proporció és un tiquet per cada quatre persones que proven sort.
Els molt privilegiats no s’han de preocupar gens, però. Tenen seient diari, obtingut gràcies a la compra d’una mena de bons que emet cada cinc anys la societat subsidiària de l’All England Lawn, a canvi dels quals el club els hi facilita. És, si fa o no fa, una inversió: hi ha una creixent demanda i es comercia amb els títols a la Borsa de Londres. I també perquè un bitllet alliberat i revenut pot costar més de 750 euros.
Acampada nocturna
Però la tradició de Wimbledon implica els sacrificis abans insinuats. Ras i curt, fer la cua nocturna per poder entrar l’endemà a preus raonables si l’aficionat no té cap dels altres mitjans esmentats. Fer la cua possibilita accedir a les pistes o només als terrenys de les instal·lacions i a l’icònic turó -Henman Hill o Murray Mound- des d’on veure els partits a la pantalla gegant, un pla clàssic de les retransmissions televisives de la BBC. És l’opció més barata, uns 40 euros.
Les escenes de la cua viscudes per aquest cronista són civilitzades. No en va, l’organització facilita un llibret amb les normes de conducta. Fileres de tendes de campanya individuals o per a dues persones prenen posicions per aconseguir un dels 500 tiquets a la venda l’endemà. El llibre de les bones maneres dels campistes indica els horaris. Ahir ningú no podia instal·lar-se abans de les 8 del matí i avui s’hauran hagut d’aixecar tots a les 6, quan ja fa quasi dues hores que a Londres hi ha llum de dia.
Quin és el premi? La selfie de torn i les maduixes amb crema i el got de Pimm’s. Les maduixes del Maresme o de Huelva són millors, però les que se serveixen a Wimbledon són de Kent. Què és el Pimm’s? Una beguda suaument alcohòlica servida amb fruites que es pot comprar en qualsevol supermercat del Regne Unit, i també en qualsevol de Catalunya en què la presència britànica estival sigui nombrosa. Els més adinerats potser trien xampany Lanson, l’oficial del torneig. Les estadístiques compten 28.000 quilos de maduixes, 7.000 litres de crema, 230.000 gots de Pimm’s i 28.000 ampolles de xampany.
Val la pena tot l’esforç? Els extres de la superproducció global en què fa ja un parell de dècades s’ha convertit el torneig hi estan massa emocionalment implicats per respondre. Perquè Wimbledon és una manera de viure l’estiu a Londres. Tant és així que en alguns indrets de la ciutat, lluny de les pistes, com a Cardenal Place o a prop de King’s Cross, es disposen pantalles gegants i gandules durant la setmana per veure els partits. Les tradicions continuen consolidant-se com un producte més de consum i els jardins anglesos s’estenen per tot arreu: des del districte SW19 fins a les places dures locals. Pícnic sobre gespa o sobre ciment.
