Veïnatge: l’estímul vital

BarcelonaHi ha una línia fina entre convivència i connivència, i no només gramaticalment; aquest és un dels secrets per al bon viure. La connivència va més enllà de la tolerància, implica un compromís, una complicitat per no recrear-nos en els errors o faltes dels altres. Una convivència connivent seria, doncs, la del veïnat harmoniós que no busca l’enfrontament, on cada part del conjunt necessita de l’altre per viure plenament. L’estímul de conviure és l’oportunitat per aprendre dels altres i reconèixer-los. En la terminologia botànica, per exemple, la connivència ens remet als òrgans separats a la base, però molt propers o en contacte al final. Viure plegats -conviure- requereix aquest esforç connivent i constant de separació i unió: el veïnat és un òrgan viu.

La tradició de conviure

“La modèstia és la base de totes les virtuts. Deixa que els teus veïns et descobreixin abans que tu et donis a conèixer”, va dir als seus deixebles el mestre xinès de la dinastia Tang Zengetsu -recollit per Nyogen Senzaki a 101 històries zen (Angle)-. D’altra banda, són conegudes en l’àmbit musulmà les dites del profeta Mahoma sobre el paper clau dels veïns en el desenvolupament espiritual del creient, en afirmacions com “Si el teu veí diu que ets espiritualment excel·lent, ho ets; i si diu que ets pèssim, ho ets”, o també en les definicions, encara més rotundes, sobre el caràcter del creient com: “Qui cregui en Déu que s’abstingui de perjudicar el seu veïnat”; “No ets veritablement creient si el teu veí no està protegit del teu comportament irrespectuós” o “Si algú passa la nit tip mentre el seu veí passa gana, no és dels meus”. Aquest últim clam concorda amb el discurs del papa Francesc de fa només dues setmanes a la plaça de Sant Pere del Vaticà, quan, en demanar el cultiu de la pietat (“Espolsem-nos la indiferència que ens impedeix reconèixer el patiment dels germans que ens envolten i alliberem-nos de l’esclavitud del benestar material”) va afegir: “¿Quantes vegades veiem gent que cuida gats i gossos i després no atén el veí o veïna que passa gana?” De l’hinduisme al jainisme, de la fe bahai al taoisme, del judaisme al cristianisme o l’islam, la màxima de “No facis ni desitgis als altres el que no vols per a tu” és omnipresent. Aprofundint en això, practicar el veïnatge és anar més enllà del respecte bàsic i mínim. Quan se’ns recomana que siguin els veïns que ens vagin descobrint o que són ells els que coneixen la nostra pràctica i ètica quotidiana, i no les nostres pròpies expectatives o anhels, se’ns fan evidents els tresors subtils de la vida en comú, malgrat tots els entrebancs inevitables. El veí que passa gana o que pateix envoltat d’indiferència reflecteix el trencament d’un teixit orgànic que, a poc a poc, comença a morir.

Hi ha històries magnífiques, com les d’aquells barris d’Istanbul de fa dècades on, quan algú cuinava un plat massa olorós i l’olor s’escampava més enllà de la casa, havia de convidar els veïns a tastar-lo. O d’aquella Tombouctou assedegada, on a cada pati de casa, al costat de la porta sempre oberta, s’hi deixava una gran àmfora d’aigua fresca amb un got per al vianant necessitat. També hi ha històries salvatges, indesitjables, com la foscor que s’apodera de cop d’un veïnat i sorgeixen les calúmnies, els conflictes i les pitjors atrocitats. Veïns que, un dia, decideixen casar-se amb l’odi més profund, destructiu. Tots els continents han conegut episodis d’aquesta mena. Els esforços per evitar-ho ens parlen d’aquesta connivència necessària en tota convivència, on preval la construcció de l’harmonia i el fre a la desafecció.

Veïnat interreligiós

Les històries positives sobre el bon veïnatge entre musulmans i hindús a l’Àsia, per exemple, acostumen a veure’s tapades per aquesta foscor amenaçadora i excloent. Per aquest motiu són lloables esforços comunicadors com la Dharma Deen Alliance, que a través de la seva web Dharmadeen.com recopila desenes de notícies de bon veïnatge en diferent països asiàtics entre dues de les comunitats majoritàries i sovint enfrontades. Aquí podem conèixer el poble pakistanès de Mithi, on des de fa dècades conviu la població sense enfrontaments religiosos, i on els musulmans no sacrifiquen vaques per respecte als veïns hindús i ells a canvi no organitzen casaments o celebracions durant determinades dates. De fet, la prova més evident d’aquesta convivència passa per participar en els ritus assenyalats pels altres, com quan moltes comunitats hindús, en especial de l’Índia, decideixen seguir el dejuni musulmà del Ramadà com a manifestació pública d’aquesta harmonia possible, o els musulmans participen en peregrinacions o festivitats hindús, com a Indonèsia. Aquesta exaltació de la diversitat no comporta cap sincretisme, però tampoc permet erigir murs entre veïns sense que siguin porosos i permeables. Si el veïnatge és condició de vida és justament per aquesta capacitat de nodrir-nos dels altres, que són també part de nosaltres, en un àmbit tan quotidià i proper com és la llar i el barri o poble.

I si l’esforç comunitari i individual és cabdal i constant, també és interessant quan l’administració i els governs s’hi impliquen. A casa nostra tenim exemples de molts tipus, des dels més nefastos fins als més enriquidors. D’aquests últims, n’hi ha un que, si bé està en fase pilot, seria interessant que es pogués escampar ràpidament per pol·linitzar de biodiversitat el territori. Es tracta del projecte de parelles lingüístiques interreligioses, que el dimarts 31 de maig la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat presenta a Girona després de l’experiència a Olot, Lloret de Mar i Salt. La iniciativa surt del programa de Voluntariat per la Llengua i se li afegeix l’aspecte interreligiós perquè la relació sigui més profitosa. Les parelles participants, que en general qualifiquen la vivència de molt positiva i recomanable, no deixen de ser gotes d’un mar vast i mogut, però cap esforç és en va quan és tracta de fomentar la convivència. La tria és dràstica: l’estímul de viure plegats i l’elogi del veïnatge, o la desfeta.