Viure al límit

BarcelonaSempre és el mateix ritual. Quan Jordi Tosas, guia d’escalada i alpinista extrem, arriba davant d’una paret, s’asseu, es frega les mans amb la terra, buscant-ne el tacte aspre, i respira fondo. Amb mirada d’artista, busca les línies de la paret, resseguint-ne el relleu. El seu cap es va buidant de tots els problemes i preocupacions terrenals. Fa un primer pas cap amunt, la lleugeresa és clau. De fet, va sol i sense corda, el que en l’àmbit de muntanya es coneix com un “solo integral”, la variant més extrema de l’escalada. Mentre puja, 50, 100, 200 metres, la seva ment està buida d’emocions. No hi ha roca, no hi ha escalador. La fusió entre els dos és absoluta, vibren en la mateixa freqüència. En aquesta meditació tan sols hi ha una acompanyant: la por. Amb ella hi va parlant, la va escoltant: “Vigila aquí, descansa, controla les pulsacions”. El diàleg és constant perquè l’escalador sap que no es pot permetre ni un petit error. Quan per fi arriba a dalt, la sensació és de buidor absoluta, no hi ha alegria ni tristesa. Torna a fer un nou ritual: s’asseu, es treu els peus de gat i es frega les mans a terra mentre contempla el paisatge. “Penso que qualsevol escalador ha tingut alguna vegada la necessitat de pujar una paret sense corda”, assegura Tosas, que practica el solo integral des de fa més de vint anys. Últimament, però, quan arriba a dalt sent l’impuls de saltar amb paracaigudes. “És un pas lògic, una manera de tancar el cercle. Molts escaladors senten aquest impuls en algun moment”, diu Tosas.

El somni de volar

El pas de l’escalada sense corda al salt BASE (que són les inicials en anglès d’edifici, antena, pont i terra –llocs des d’on es fa el salt–), ja fa anys que el va fer l’esportista extrem David Fusté. “Quan comences, t’hi enganxes tant que vols saltar des de tot arreu”, confessa. De fet, el 2014 va escalar l’Hotel Arts de Barcelona i després va saltar amb paracaigudes. “Em feia il·lusió, és un edifici molt bonic”, diu Fusté. Per als que no siguin experts en el tema, el salt BASE consisteix a llançar-se amb paracaigudes des d’algun punt fix.

Una modalitat d’aquest esport és el wingsuit, que és el mateix que el salt BASE però utilitzant un vestit d’ales que permet planejar uns quants quilòmetres abans d’obrir el paracaigudes, i d’aquesta manera augmenta la durada del vol. I per als que no en tenen prou, des de fa un temps també es practica la versió del wingsuit proximity, en què l’objectiu ja no només és volar, sinó fer un recorregut on hi hagi tota mena d’obstacles paisatgístics. Segur que molts encara recordareu Alexander Polli, que el 2013 va creuar la Roca Foradada de Montserrat a 250 quilòmetres per hora. “En realitat, aquest esport és molt més que llançar-se al buit. Hi ha tot un ritual, que consisteix a pujar caminant fins a dalt, preparar-se, fer els càlculs de les distàncies i detectar com és el vent”, aclareix Fusté.

Al nostre país, però, el nombre de practicants d’aquest esport encara és molt reduït. “Som tres persones les que escalem sense corda i després saltem, 25 que fan salt BASE amb regularitat, i d’aquestes només la meitat fan wingsuit”, calcula el saltador. I és que, malauradament, aquesta adrenalina pura dels esports extrems s’endú moltes vides. Concretament 36 només l’any passat. Alguns casos famosos són la mort d’Alexandri Polli l’agost de l’any passat mentre feia wingsuit als Alps; Tancrède Melet, líder del grup d’esportistes extrems Flying Frenchies, el 2016; el pioner Dean Potter el 2015; el cuiner Darío Barrio el 2014, i l’esportista català Álvaro Bultó el 2013.

La majoria d’aquests accidents fatals passen als Alps, on només l’estiu passat van morir cinc saltadors, un d’ells estampat contra la teulada d’un xalet en construcció. Davant d’aquesta problemàtica, l’alcalde de Chamonix, Éric Fournier, no ha dubtat a prohibir el wingsuit a la zona mentre no hi hagi una regularització oficial.

Ment racional i analítica

Al contrari del que pugui semblar, les persones que practiquen esports extrems tenen una gran capacitat de control i de gestió del risc. “Transformen una amenaça en un repte i només se centren en el que poden controlar”, explica Josep Font, psicòleg del Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. D’aquesta manera, la percepció del risc que tenen persones com Jordi Tosas o David Fusté no és la mateixa que podrien tenir altres persones. Encara que no s’atreveixi a generalitzar, el psicòleg explica que aquest tipus d’esportistes es caracteritzen perquè estan sempre en un estat de certa pau interior, són de tracte afable i, fins i tot, una mica tímids. Això sí, també se’ls reconeix perquè tenen una gran determinació i claredat d’idees, cosa que els aporta una serenitat que els ajuda a encarar les situacions límit. D’altra banda, com que en situacions de perill aconsegueixen centrar-se en el que toca, això els dona una estabilitat emocional. “Sempre van a la recerca d’aquesta estabilitat”, explica el psicòleg, que comenta també que sempre busquen noves situacions límit, com esquiar darrere d’allaus o deixar poc marge abans d’obrir el paracaigudes.

Els esportistes coincideixen a afirmar que hi ha un cert paral·lelisme entre aquests esports i la meditació. “Pot semblar molt egoista, però quan vaig cap a la muntanya, jo ja intento buidar el cap de tots els meus problemes, de la família o de l’entorn. Necessito concentrar-me, engegar el motor físic i tornar-me una mica com un animal”, explica Miquel Blanco, membre de rescat dels Bombers de la Generalitat i escalador de solo integral. Un cop està escalant, reconeix que és conscient que la mort és a prop, però quan veu que té la capacitat de centrar-se en el que sap fer el seu cap fa un clic i segueix endavant. “I això enganxa molt”, reconeix.

Anys d’entrenament

Per la seva banda, Jordi Tosas, que a més de l’escalada sense corda, també practica l’alpinisme i l’esquí extrem, confessa que en les expedicions a grans muntanyes com a l’Himàlaia sempre es posa una línia vermella que no pot traspassar. De fet, part del seu entrenament consisteix a preparar-se psicològicament per a les situacions de risc. “Són anys de preparació i de calibrar, a poc a poc, fins on ets capaç d’arribar”, comenta Tosas. “Abans dels meus primers salts BASE sempre somiava en la mort la nit anterior”, confessa David Fusté. La por i la mort estan molt presents quan es llança al buit i, de fet, considera que els esports que més l’enganxen són els que més l’apropen a la mort.

La realitat és que tant el salt BASE com el wingsuit requereixen molt entrenament, molta pràctica amb paracaigudes i, sobretot, molta preparació mental. I això és l’única cosa que es pot fer per evitar que hi hagi accidents. De fet, Fusté creu que no tothom té la capacitat psicològica per practicar aquest esport. “És bo que siguis una persona que sàpiga avaluar i reaccionar en qüestió de segons, quan el risc és imminent”, explica. L’error es comet quan aquests esports es practiquen com a escapatòria d’algun problema vital. Jordi Tosas explica que durant una època complicada de la seva vida es va posar massa en perill i es va salvar d’una caiguda de 15 metres gràcies a dos amics que tenia una mica per sota. “No crec que sigui un esport addictiu, però sí que penso que l’escalada sense corda es pot utilitzar com una droga”, diu l’escalador.

Una manera de viure

“Les persones apassionades estimen tant el que fan que la seva afició s’acaba convertint en el més important de la seva vida. I això fins i tot pot transformar la seva pròpia identitat”, explica Andrés Chamarro, professor de psicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona. Són activitats que, tot i els riscos que comporten, els donen una recompensa i els permeten sentir-se autònoms. Viure en la nostra societat ja suposa un risc, segons opina Tosas, ja que hi ha molts fets que no podem controlar, com el terrorisme, el càncer o els accidents de cotxe. “La qüestió no és el risc, sinó vèncer la por a assumir-lo”, conclou.