Publicitat
Publicitat

Si canvies, canvia el món?

És freqüent el lema “Quan canvies tu, canvia el mon”. Immediatament em ve al cap aquesta idea: en tot cas, quan canvies molt i molt tu, el món canvia una miqueta... Canviar molt un mateix no vol dir disfressar-se d’allò que ens agradaria ser; tampoc vol dir autoenganyar-se o caure en la trampa de la hipocresia. Canviar no és una dieta que comences un dilluns. És un esforç, probablement el gran esforç. Però, al mateix temps, em resisteixo a pensar que els canvis interiors i el treball personal no serveixin de res i que tot és una qüestió externa, on a mi només em queda el recurs de la indignació i la ràbia, o la impotència, davant el que em passa com a dona i com a societat. He conegut persones que en aquest esforç per canviar interiorment s’han perdut en inacabables fórmules d’autoindagació que les han fet més fredes i distants, més perdudes i egocèntriques, però també conec els mals de viure permanentment abocada a l’exterior, indignada i alerta sempre. Tots els lemes són reduccionistes, i alhora tenen una part de veritat i una altra de mentida. D’una banda, si l’autoconvenciment per portar una vida més harmoniosa em fa acceptar les injustícies i tancar els ulls al patiment de l’altre, el món lògicament no canvia, sinó que empitjora. Però si la perpètua repetició de crims, desigualtats i corrupcions de tot tipus em fa perdre l’equilibri i el meu petit racó de pau, si em deixo colonitzar el que és més íntim i més preuat, el món potser no canviarà, però jo deixaré de ser jo per estar en mans d’una roda d’emocions cada vegada més nociva.

Més continguts de