Estils 13/09/2017

Els ocells i la llengua

L’idioma ha incorporat els noms d’aquests animals per a frases que ja són molt col·loquials

Toni Pou
4 min
Els ocells i la llengua

BarcelonaSi abans de sortir a sopar a un restaurant t’engalanes i et maquilles en excés et diran que vas pintada com un lloro. Si, per contra, ni t’engalanes, ni et maquilles i sopes a casa sense companyia, et diran que t’has quedat sol com un mussol. Si mentre prepares el sopar casolà o esperes els plats a la taula del restaurant fas una ullada al mòbil per seguir el partit de l’Espanyol, ets un periquito.

La profusió de coloraines del plomatge dels lloros i la tendència a la solitud dels mussols expliquen directament les dues primeres expressions, però l’origen d’assimilar els aficionats de l’Espanyol als periquitos és més complex. Als anys vint, el dibuixant Valentí Castanys dirigia un setmanari esportiu satíric, Xut!. Sempre hi representava els seguidors de l’Espanyol amb quatre gats negres, en referència als pocs socis que tenia l’entitat. En aquella mateixa època es van popularitzar les pel·lícules d’animació del gat Fèlix, que es va traduir al castellà com el Gato Perico o Periquito, perquè gràcies a la recent incorporació del so en el cinema era un dels primers personatges animats que parlava. L’associació popular entre els gats negres de Castanys i el Gato Periquito va ser gairebé immediata, fins al punt que al cap de pocs anys el mateix dibuixant va substituir els seus quatre gats negres per quatre gats periquitos. A mitjans de la dècada dels setanta, l’associació havia agafat tanta força que el club va decidir editar uns adhesius amb un periquito com a icona de l’equip.

Tornant a la situació inicial del sopar, a casa o al restaurant, i suposant que es tracta d’un partit en què, per exemple, l’Espanyol es juga la participació a la Champions, si l’equip es classifica amb un gol miraculós a l’últim minut és probable que a tots els periquitos se’ls posi la pell de gallina. Aquesta expressió al·ludeix a l’erecció dels fol·licles de la pell que recorda l’aspecte d’una gallina plomada, i que es produeix quan tenim fred o por, i quan experimentem una emoció intensa. Més enllà de la construcció lingüística, la pell de gallina és una resposta que reflecteix un viarany evolutiu interessantíssim: en els animals peluts, l’erecció dels fol·licles provoca l’eriçament del pèl, cosa que d’una banda manté una capa d’aire pròxima a la pell que l’aïlla tèrmicament del fred i, d’una altra, fa que la mida de l’animal augmenti a ulls d’un possible enemic o depredador. En els humans, esclar, tots aquests efectes han desaparegut amb la pèrdua del pèl corporal. L’erecció fol·licular, però, roman com un dels molts vestigis que relliguen el nostre origen amb el d’altres éssers vius.

Si durant el mateix sopar, aquest cop al restaurant, el primer plat és insípid i escàs, la carn del segon és eixarreïda i estellosa, el vi està picat i, a sobre, el compte es dispara, es pot ben dir que t’han donat gat per llebre, garsa per perdiu o que t’han pres per un passerell. Aquesta última asseveració té origen en el fet que, en època de migració, és fàcil parar xarxes que capturin aquests ocells a dotzenes, a conseqüència de la seva resposta innocent i confiada als reclams dels caçadors. I justament el fet d’estar de pas, l’acció de passar per un cert territori durant la migració és l’origen del nom del passerell.

El perquè dels noms

Els noms dels ocells han respost sempre a diversos estímuls. N’hi ha de visuals ben acolorits, com el blauet, l’ànec collverd, la mallerenga blava, l’agró roig, l’esparver cendrós i el pit-roig. N’hi ha de morfològics, com el falcó mostatxut, el bec de serra, l’àliga cuabarrada i el durbec. I també d’acústics, com la puput o el cucut. Els més enginyosos, però, com el del passerell, responen a observacions relatives al comportament. El pica-soques fixa avellanes a les escletxes de l’escorça dels arbres i les forada insistentment amb el bec, mentre que el cercavores busca insectes entre l’herbam dels marges de prats i camins. L’esplugabous és un habitual dels aiguamolls que s’enfila al llom del bestiar per netejar-lo de polls, puces i paparres. L’enganyapastors, en canvi, es mou al voltant dels ramats quan es recullen a darrera hora de la tarda i s’alimenta dels insectes que aixequen al seu pas; els pastors, però, tenien la creença errònia que s’alimentava succionant la llet de les femelles.

Utilitzar el bec per regirar les pedres de platges i costes pedregoses és l’estratègia que segueix el remena-rocs per deixar al descobert els animalons de què s’alimenta. L’abellerol, a més de lluir un dels plomatges més vistosos de casa nostra, és un gurmet exigent: menja preferentment abelles, vespes i borinots. L’aliment preferit del gratapalles són les restes de gra que s’amaguen a les bales de palla. I el del trencapinyes són els pinyons, protegits amb la cuirassa de les pinyes de diversos tipus de coníferes que esberla amb el seu bec girat i creuat.

El trencalòs és un voltor que s’aprofita de la gravetat: agafa ossos d’animals morts, s’envola i els deixa caure perquè s’estavellin contra el terra, s’estellin i pugui xarrupar-ne amb facilitat el moll. Ara, no hi ha estratègia alimentària que posi en marxa les lleis de la física com la de l’escuraflascons. Aquest ocell aquàtic neda ràpidament en cercle i forma un remolí que aspira petits invertebrats del fons mentre, com si mengés de l’interior d’un flascó, els captura amb el seu bec afinat. També hi ha estratègies aparentment cruels com la del botxí, que ataca ocells més febles i els clava en plantes amb espines en una mena de preqüela inconscient de les tortures del despietat Vlad Tepes.

Aquesta curtíssima llista de noms d’ocell -n’hi ha deu mil espècies al món!- i les extensions de significat que se n’han fet deixen ben clar que l’observació de la conducta i un cert enjogassament lingüístic han sigut sempre un dels motors de la construcció de noms populars en qualsevol llengua.

stats