Els maniquins: la moda invisible

L’any 1937 ja es prenien tan seriosament el disseny dels aparadors de moda, que la botiga més luxosa de la Cinquena Avinguda de Nova York li va demanar a Salvador Dalí que dissenyés el seu. L’artista va crear un muntatge surrealista que va incloure telèfons en forma de llagosta i una banyera plena d’aigua negra, pèls i pell de be persa. De l’aigua en sortien unes mans de cera que sostenien un mirall on es reflectia un maniquí amb llàgrimes de sang i una perruca plena de cucs; a l’aparador també s’hi exposava un “uniforme afrodisíac” ple de licor de menta i mosques... Esclar que, després de la pell de be i la perruca amb cucs, el públic devia pensar que el licor de menta era una vulgaritat summament previsible. Quan els novaiorquesos es van llevar l’endemà, l’expectació va ser tan bèstia que els botiguers van decidir retocar el disseny original. Dalí es va enfadar tant que va començar a donar puntades de peu als maniquins i va bolcar la banyera, que va trencar el vidre de l’aparador, i ell i banyera (i pèls, pell i mans) van acabar a la vorera de la Cinquena Avinguda. I unes hores més tard, a la presó.

De l’antic Egipte al s. XX

Per anar a l’origen d’aquesta anècdota ens hem de remuntar a la primera notícia que tenim d’un maniquí: l’any 1327 abans de Crist. El faraó Tutankhamon disposava d’una rèplica exacta de la seva figura, feta de fusta, que utilitzava per dissenyar la seva indumentària de roba i joieria. Anys després, Maria Antonieta utilitzaria la seva pròpia figura de fusta per enviar els últims models francesos a la seva mare i germanes. Però l’ús dels maniquins a tots els estrats de la societat no explotaria fins a la Revolució Industrial. A mitjans del segle XIX, la indústria de la confecció va saber veure el potencial dels maniquins per afavorir les vendes. I amb l’expansió mundial del negoci de la moda, va venir, alhora, l’expansió del mercat dels maniquins, que va convertir els aparadors en un microcosmos de la cultura del consum, i els maniquins, en protagonistes de l’escena, emissors de tendències i reflex dels valors de la societat.

Durant la primera dècada del segle XX, els maniquins tenien un aire estrany, tirant a la taxidèrmia. Duien dents falses, ulls de vidre i cabell real. Els peus eren de ferro, les cames i els braços de fusta, i el tors i el cap de cera. Les figures, que pesaven molt (uns 140 kg), es trencaven amb facilitat, eren difícils de netejar i es fonien sota els llums. En aquella època, amb l’inici de la Primera Guerra Mundial, les dones van reemplaçar els homes que havien anat a primera línia i van començar a treballar en ambients més industrials. Els maniquins reflecteixen el canvi social exposant genolls i turmells i afluixant les cotilles.

Als anys 20 ja no queda ni rastre de la figura victoriana formal. Apareix una figura més senzilla, esvelta i andrògena, de línies rectes i poc pit. També s’hi aprecia la influència dels moviments d’ art déco i art nouveau i es reconeixen figures geomètriques en la forma humana. Fins aleshores els maniquins eren fets de cera, però com que eren difícils de netejar, els parisencs els van fer de paper maixé. Van presentar la nova moda a l’exposició d’Art Modern de París, l’any 1925, i Irving Eldredge, director dels grans magatzems americans Macy’s, va agafar la idea.

Amb la Gran Depressió dels anys 30, la moda agafa un to conservador. Els cossos, que es modelen a partir de celebritats de Nova York com Greta Garbo o Marlene Dietrich, són més prims, amb moviments més realistes, i s’hi distingeixen faccions més extremades com pòmuls pronunciats i cares ovalades. L’any 1932, als Estats Units, neix el maniquí Cynthia, amb imperfeccions reals, sempre asseguda i fumant una cigarreta. La Cynthia es fa tan famosa que la revista Life li fa un especial i les columnes de moda parlen d’ella com si fos un ésser viu. Fins i tot la conviden a un casament reial i Tiffany li envia joies. La història va durar fins que un dia la Cynthia va caure i es va esmicolar.

La influència de la Barbie

L’arribada de la Segona Guerra Mundial fa que els aparadors passin a un segon pla. La brillantina i els teixits glamurosos se substitueixen per la llana i altres teles que evoquen patriotisme. Els maniquins són més prims i austers, i per estalviar recursos: més baixos. Fins que arriba el boom del consumisme dels 50 i els maniquins es creen en massa. Les influències del moment són la Barbie i Marilyn Monroe, així que creixen els pits, es perfilen les cintures i es crea la inhumana figura del rellotge de sorra. Segons l’estudi El canvi d’ethos i personae de maniquins d’aparadors dins de la cultura de consum: expressions de la incorporació de gènere, publicat al Journal of Consumer Culture, és en aquesta època quan el paper del maniquí a l’hora d’exemplificar què s’espera del rol masculí i femení és més actiu que mai. Així, als Estats Units, els aparadors recreen festes de còctel, deixant entreveure com homes i dones s’han de comportar a les festes.

Amb la revolució sexual dels 60 van tornar els mugrons i va canviar el vestuari dels aparadors -amb la supremacia de l’estil Twiggy-, però el cos dels maniquins es va mantenir amb la figura impossible de la Barbie, ignorant les corbes de les dones reals. També és el període de les supermodels i d’Adel Rootstein, una de les grans referents mundials en disseny de maniquins, que treu al mercat el primer model negre, inspirat en la model afroamericana Donyale Luna. I una dècada més tard, el model asiàtic, emulant la model Sayoko Yamaguchi. Però als 70, amb casos polèmics d’anorèxia com la mort de la cantant Karen Carpenter (The Carpenters), els cossos exageradament prims s’omplen i la cara del Twiggy pren faccions abstractes.

Els maniquins més polèmics

Als vuitanta anar vestit de tenista era cool. Fugint dels cossos poc saludables, la imatge ideal era més atlètica i enfocada al fitness -com el que ensenyaven els professors crespats dels VHS- i els maniquins tenien figures més realistes i tonificades. Fins als 90. El segle XX es va acomiadar amb la imatge de l’ heroïna chic, representada per Kate Moss -cintura recta i pocs malucs-, com a imatge a seguir. Alhora, naixia la moda de les talles i els maniquins grans, que, segons deien, s’acostaven més a les talles realistes. Mentrestant, als Estats Units, durant la dècada dels 90, el 81% dels nens de deu anys tenia por d’estar massa gras.

Segons la revista Plus Model Magazine, fa vint anys les models i, en proporció, els maniquins, pesaven un 8% menys que la mitjana d’homes i dones; ara pesen un 23% menys. Una de les batalles més importants contra la distorsió de la imatge dels últims anys la va guanyar Laura Berry l’any 2015, quan es va queixar que els maniquins de Topshop eren “anorèxics”. A partir d’aquest cas i d’altres de semblants, les marques van adaptar els maniquins a una estètica més realista.

Tot i així, molts dels maniquins que veiem avui en els aparadors de grans cadenes continuen portant la talla més petita, i agafada amb agulles. Com va dir el director visual de Bloomingdale’s, una de les cadenes de moda més importants dels Estats Units: “La roba queda millor en cossos alts, prims i... anormals”.

L’art del maniquí

Un maniquí és una escultura. Una feina d’artesans amb l’objectiu no només de modelar polièster o poliuretà en una forma humana, sinó d’aconseguir que tingui personalitat. Perquè les marques trien la col·lecció de maniquins segons l’actitud. Agressius, romàntics, atrevits. Segons Susana Ruiz, directora de projectes de l’empresa Dilo, amb més de 30 anys d’experiència guarnint els aparadors d’alta gamma a Barcelona i també en l’àmbit internacional, “la màgia d’un maniquí ben esculpit és que, tot i ser de polièster, aconsegueix una posició relaxada, això és el més difícil”.

Segons Ruiz, la tendència està passant dels maniquins “cara d’ou” a unes faccions més humanitzades, amb nas i orelles, però en qualsevol cas sense perruca ni pestanyes, perquè “com més humanitzat és el maniquí, més car és de produir i de mantenir”.

D’altra banda, cada vegada costa més trobar personal format; fa 20 anys hi havia aparadoristes més qualificats, però amb la globalització, la flota d’aparadoristes va més per feina. Les figures poden valer de 500 a 2.400 euros, depenent dels accessoris (perruca, pestanyes, maquillatge) i de la personalització. També n’hi ha de 200 euros però són de “mira’m però no em toquis” i sovint tenen les parts del cos desproporcionades.

El més important és que no ens calgui veure una cama més llarga que l’altra per ser conscients que un maniquí no és un reflex real de la mitjana de les persones. Com va dir Grace Jones, la model i actriu jamaicana que va fer de noia Bond a Panorama per matar, “els maniquins no són com les persones de veritat: són art i il·lusió que es creen per ser fantasia”.