Estils 26/10/2016

Per què mengem crispetes al cinema?

L’origen d’aquest costum cinèfil per excel·lència es remunta a l’època de la Gran Depressió als Estats Units

Laura Saula
5 min
Per què  mengem crispetes al cinema?

BarcelonaPer a molts espectadors, anar a veure l’últim èxit cinematogràfic de la cartellera sense un bon cubell de crispetes no és el mateix. Des de fa anys, l’experiència d’anar al cine va estretament lligada a aquesta olor embriagadora de mantega fosa i sal. És l’aroma que et dóna la benvinguda a un món d’oci i fantasia, l’aliment gairebé imprescindible per experimentar els dominis del setè art. Però no sempre ha sigut així.

De fet, als cinemes nord-americans dels anys vint estava prohibit menjar durant les projeccions. Era una època en què el cinema no es diferenciava gaire dels grans teatres senyorials. Les glamuroses sales estaven decorades amb canelobres de cristall i seients de vellut. Per tant, l’últim que volien els propietaris era que els espectadors tiressin les closques dels cacauets a les seves elegants catifes vermelles.

Val a dir que en aquella primera època de cinema mut l’audiència també era d’un nivell adquisitiu alt. Un públic que va canviar radicalment amb l’arribada del cinema amb so el 1927, quan ja no calia llegir els subtítols de la pantalla. Aquells anys van coincidir amb la Gran Depressió i anar al cinema es va convertir en un passatemps econòmic a l’abast de tothom.

Un negoci pròsper

Tot i que els propietaris dels cinemes seguien sent contraris a deixar entrar menjar dins la sala, la gran afluència d’espectadors va atraure nombrosos venedors ambulants que oferien tota mena de snacks als voltants dels cinemes. Alguns d’aquests comerciants es presentaven amb les primeres màquines mòbils per fer crispetes, dissenyades pel nord-americà Charles Cretors el 1885. Segons explica Andrew Smith, l’autor del llibre Popped culture: A social history of popcorn, aquest aliment tan econòmic i saciant es va fer tan popular que a les entrades dels cinemes hi havia cartells en què s’advertia que no s’hi entrés amb paquets de crispetes amagats dins els abrics. El blat de moro s’havia convertit en l’aperitiu clandestí del setè art.

Aviat alguns empresaris es van adonar del potencial que tenia la venda de crispetes i van començar a fer concessions a alguns d’aquests venedors ambulants dins dels vestíbuls dels cinemes. Una d’aquestes venedores va ser Julia Braden, una vídua de Kansas City. La dona va tenir tant d’èxit que el 1931 ja tenia estands en quatre cinemes i guanyava una fortuna d’aquella època: catorze mil dòlars a l’any. Per aquest motiu, Braden és considerada la primera persona que va formar un imperi a partir de les crispetes. Amb ella també va néixer una estratègia que encara es manté avui dia: els beneficis es troben a les crispetes, no a l’entrada de la pel·lícula. En definitiva, als anys quaranta la venda d’aquest snack donava tants ingressos que entre els emprenedors hi havia una dita que deia: “Troba un bon lloc per vendre crispetes i construeix un cinema al costat”. Fins i tot abans de començar la pel·lícula es posaven anuncis que convidaven els espectadors a sortir a comprar les crispetes que es venien al vestíbul.

Als millors cinemes

Com sol passar, tot el que es cou als Estats Units arriba amb un temps de retard aquí. Com a exemple gràfic, a la pel·lícula Esa pareja feliz (1951) es pot veure com els obrers miraven les pel·lícules menjant el berenar o fins i tot el sopar dins la sala. Segons Emeterio Díez, investigador de cinema espanyol i autor del llibre Historia social del cine en España, als anys seixanta i setanta la venda de crispetes es limitava als millors cinemes de ciutats com Barcelona o Madrid. Als cinemes de barri o als pobles els espectadors preferien uns altres tipus de llaminadures, com xocolata, cacauets, avellanes o pipes, uns snacks que sovint eren repartits entre les files de seients per un venedor que duia una cistella de vímet.

Amb el temps, les crispetes es van anar fent més populars, fins al dia d’avui. Conscients que aquest aperitiu és extremadament econòmic de fer i que per a molts espectadors suposa pràcticament un ritual cinèfil, la venda de crispetes és un dels negocis que dóna més beneficis als propietaris dels cinemes.

Sense anar més lluny, en una coneguda sala de cinemes de Barcelona es consumeixen al voltant de deu tones de crispetes salades i cinc tones de crispetes dolces cada any. Aquests ingressos no es poden passar per alt tenint en compte que el sector està molt castigat per la pujada de preus de les entrades.

Un snack saludable?

Si deixem de banda la mantega, l’oli, la sal i tots els additius que fan que les crispetes tinguin aquell “gust de cinema” tan peculiar, podríem dir que el blat de moro, per si sol, és saludable. De fet, té tots els beneficis que ens aporta un gra de blat: un alt contingut en fibra, compostos fenòlics, antioxidants, vitamines de complex B, manganès i magnesi. Amb aquests components, el blat de moro ajuda a regular l’estrenyiment i manté el sistema digestiu saludable. A més, redueix el colesterol a la sang i disminueix les malalties cardiovasculars, com l’arteriosclerosi o els atacs cardíacs.

Un altre benefici del blat de moro és que regula l’emissió i la gestió del sucre a la sang i els nivells d’insulina, de manera que és molt recomanat per a persones diabètiques. Per si no n’hi hagués prou, el gra compta amb una gran quantitat de polifenols, unes substàncies amb poder antioxidant encarregades de netejar i eliminar els radicals lliures, de manera que té propietats antienvelliment i anticàncer. I ja per acabar, una bol normal de crispetes conté tan sols trenta calories, cinc vegades menys que la mateixa quantitat de patates xips.

Encara que les crispetes sense cap mena d’additius tinguin totes aquestes propietats, Alícia Aguilar, nutricionista i professora dels estudis de salut de la UOC, aconsella consumir molts altres productes i aliments que també continguin polifenols, com les fruites i hortalisses, el cacau, els cereals integrals, el te, el cafè o el vi negre. Segons la nutricionista, les crispetes haurien de quedar relegades a un consum ocasional o com a aperitiu.

Conscient dels avantatges de les crispetes en estat pur, algunes cadenes de cinemes ja les ofereixen amb oli d’oliva, en comptes de mantega. Potser aquesta serà la continuació de la història que va començar als anys vint a l’altra banda de l’Atlàntic.

Per què exploten les crispetes?

Originals de l’Amèrica Central i del Sud, les crispetes van ser un aliment molt comú entre els nadius durant milers d’anys. Algunes d’aquestes tribus creien que un esperit habitava a l’interior dels grans de blat. Quan els posaven a escalfar, l’esperit s’enfadava i feia “explotar” casa seva.

Com sempre, la ciència té una explicació més terrenal. Cada gra de blat de moro conté una quantitat d’humitat al seu nucli emmidonat i, a diferència de la majoria de grans, la seva escorça externa és molt gruixuda i impermeable a la humitat. Això fa que, quan s’escalfa el gra, l’aigua del seu interior es converteixi en vapor i generi una gran força interna que el fa explotar.

Amb l’objectiu de calcular el temps que es necessita perquè un gra de blat exploti correctament, l’iPhone ofereix l’apli Perfect Pop. Es tracta d’una aplicació que avalua el so de l’interior del microones per determinar quan se n’han de treure les crispetes perquè quedin amb un resultat òptim.

stats