23/02/2016

Ensenyant a veure’s bé i a viure millor

5 min
Ensenyant  a veure’s bé  i a viure millor

BarcelonaFa almenys tres dècades que el gimnàs ja no és un reducte d’atletes i els seus entrenadors, i ha esdevingut espai amb un ventall ampli d’usuaris. Fins i tot territori de consumidors. D’un consum que s’acosta al llindar de la massificació. Cada cop més hi ha més gent a la recerca d’abdominals marcats, d’una bona flexibilitat i que vol corregir mals hàbits posturals. Són objectius que necessiten la intervenció d’un especialista coneixedor d’unes possibilitats del cos que fins ara el client desconeixia. La figura del monitor ha anat mutant cap a la presència de l’entrenador especialitzat, que és qui acabarà interpretant la necessitat de l’usuari, que -si s’ho pot permetre- podrà contractar-lo un, dos o tres dies a la setmana amb l’objectiu de veure’s bé i sentir-se millor.

“El principi bàsic de l’entrenament personal és la individualització: cada persona és diferent i requereix un tractament diferent. No es pot entrenar de la mateixa manera un prim que un obès, o una persona que es mou tot el dia i una altra que està quieta. A qui contracta un entrenador se l’ha de motivar amb uns objectius fixats. Fer-lo conscient de la necessitat de cuidar-se, i valorar-li els resultats tot just apareguin”. Ho explica Alberto Ortegón, 26 anys, entrenador i alhora formador d’entrenadors personals. “I sobretot oblidar-nos per sempre del culturisme, de la fal·lera per aconseguir múscul a qualsevol preu. Les tècniques d’entrenament estan evolucionant molt i molt de pressa i cal treure’s del cap aquella cantarella que diu que «Això s’ha fet així tota la vida». Doncs no, ja no es fa així”, conclou l’Alberto.

Guillermo López, 24 anys, insisteix en el moment de plenitud que viu la professió: “Un entrenador personal que vulgui ser innovador ha de valorar que és ara quan estem descobrint el poder de l’exercici físic des del punt de vista científic: som davant una eina molt potent”. El Guillermo aprofundeix en un aspecte del nostre dia a dia: com afecta posturalment la utilització del mòbil. “Amorrats tot el dia a un smartphone fem augmentar l’angle d’inclinació del cap, fem minvar l’angle del coll i alhora el cap es projecta endavant. Una tensió que pot provocar desgast i lesió. De la mateixa manera que hi ha patologies osteoarticulars com ara el colze del tenista, podríem anomenar això coll de whatsapp o bé whatsappitis ”.

Alberto Ortegón i Guillermo López estan d’acord que, de vegades, no és fàcil fer-li veure a qui demana ser entrenat que, abans que assemblar-se als models de Calvin Klein, cal pensar en la correcció d’hàbits que afecten la salut. En la mateixa línia es mou André Amorim, de 41 anys, i quasi vint d’experiència: “Compte amb els excessos: ja sabem com ha acabat el culturisme. N’he sigut testimoni. El mèrit principal de l’entrenador és conduir la persona de manera que faci el que li convé per salut, i que de mica en mica vagi aconseguint objectius estètics. És el que sempre em proposo, i quan no ho he aconseguit m’he sentit molt malament, perquè el pitjor que li pot passar a un entrenador és no motivar prou. El mestre no pot donar mai la culpa a l’alumne”.

Alumne, pacient, client

L’André ha utilitzat la paraula alumne per referir-se a les persones a qui entrena, de la mateixa manera que Duna Conesa, 24 anys, amb formació de fisioteràpia, parla de client -el terme més utilitzat pels entrenadors- i també, sovint, de pacient : “Distingeixo entre client i pacient i és una distinció molt meva, més que no pas en un sentit professional. Potser perquè la persona que necessita la fisioteràpia, l’exercici de rehabilitació, el veig més com a pacient”.

D’entrenadores dones com la Duna cada cop n’hi més als gimnasos, però els homes entrenadors continuen sent la immensa majoria. “I ha passat -explica la Duna- que fins fa ben poc les dones han preferit ser entrenades per a una altra dona. Sobretot quan hi ha necessitats de rehabilitació. Però també entreno noies que tenen com a objectiu posar-se fortes. I nois, per descomptat. Però alguna vegada te’n trobes algun que pel fet de ser entrenadora et demana exercicis complicats per posar-te a prova. M’ha passat”.

Míriam Guirao, 32 anys, fisioterapeuta com la Duna, incideix també en la presència de la dona com a professional i com a usuària: “Al gim la dona sempre havia sigut menys visible. Més dedicada al ioga, la dansa, el pilates.... a les activitats que necessiten coordinació, flexibilitat i equilibri, i que han sigut les grans oblidades, fins que, finalment, s’han anat incorporant a l’entrenament al costat d’activitats considerades genuïnament masculines -i de primera- com la cardiovascular i la força. Però no hi ha exercicis de primera i de segona perquè en un entrenament tots dos es necessiten”.

Confidents, quasi confessors

La Míriam estudia psicologia i això li dóna eines per empatitzar amb la persona a la qual entrena i, com la gran majoria d’entrenadors, sap que la seva professió té un vessant semblant al del confident o el confessor. “Al llarg de la setmana és possible que dediquis més temps a una persona que entrenes que no pas a la família o als amics”, deixa clar la Míriam. “I si entrenes 25 persones vol dir que pots arribar a tenir 25 relacions”, puntualitza Duna Conesa en to irònic. “Et poden explicar coses que els amoïnen. Coses que potser no expliquen ni a la família”. Míriam Guirao hi afegeix: “Tractes amb una persona i amb el seu cos, però també amb les seves emocions. I si veus que el client o la client necessita parlar has de trobar espais perquè ho faci, flexibilitzar la sessió, buscar el punt intermedi”.

André Amorim parla des dels anys d’experiència: “Després d’entrenar algú durant tres o quatre anys hi ha moltes coses que ell sap de tu i que tu saps d’ell: de la vida quotidiana, de la feina, de la família, de la salut, de l’estat d’ànim”. La relació de proximitat que generen una, dues i -de vegades- tres trobades setmanals intensifica la confiança. “I com més confiança hi ha, més bona és la dinàmica de l’entrenament i millors seran els resultats”, conclou Sergi Bou, de 22 anys. Ell viu el fet de ser entrenador personal com una vocació: “És una manera de guanyar-te la vida, per descomptat, però també de donar sentit a la teva vida. Potser és la part més bona d’aquesta professió: que tractes molta gent i que per tant n’aprens molt cada dia”.

El Sergi, l’Alberto, el Guillermo, l’André, la Duna i la Míriam coincideixen que la figura de l’entrenador personal s’ha anat desprenent del to d’exclusivitat i privilegi que l’envoltava per ser una figura més transversal, socialment més propera, el servei del qual és més accessible.

La crisi ha empès els gimnasos a llançar ofertes a preus diguem-ne més raonables. Un màrqueting de vegades obertament low cost que aixeca alguna reticència: ¿com és que el que valia 40 ara en costa 20? Quan un gimnàs abaixa la tarifa de l’entrenador personal, ¿podria estar sotmetent el professional a uns ritmes laborals tan intensos que acabarien repercutint en la qualitat del servei? La mirada crítica de Míriam Guirao dóna alguna resposta. “Així com caldria estimular la gent a preguntar-se «Per què em gasto 50 euros en tabac i cerveses i no pas en un entrenador personal?», també cal tenir molt clar que abaratir no sempre és la solució. I més quan estem parlant de salut”.

stats