Historiadora De L’art I De Les ReligionsEn aquests moments difícils en què moltes persones i famílies ens trobem en situacions que no havíem ni imaginat, és fàcil que s’obri un abisme entre l’espai on ens trobem i l’espai on desitjaríem estar. Malauradament, la majoria de les vegades, aquest abisme ens provoca vertigen i desperta instintivament en nosaltres la por a fer un salt. Ens paralitza i fa minvar les nostres possibilitats, quan el que necessitem és una força que ens empenyi.
Malgrat la crisi colpidora amb la qual els excessos de tenir més van acabar amb les necessitats essencials de l’home, continuem sent esclaus de l’antic paradigma, ja que seguim disposats a fer el que sigui i a perdre el que sigui a canvi de diners. És absurd que les parelles tinguem dificultats per estar junts, que els pares i les mares no tinguem temps per gaudir d’estar amb els nostres fills, que hàgim de renunciar a nosaltres mateixos i a la que és la nostra vida de veritat a canvi d’un salari cada vegada més ínfim que ja no ens assegura poder cobrir les nostres necessitats bàsiques.
A l’hora de prendre una decisió davant del nostre abisme, ens trobem amb dues possibilitats diferents: per una banda, l’antic i obsolet paradigma d’intercanvi de competències a canvi d’un salari, mentre restem reduïts a unes funcions elementals que destrueixen tot el nostre potencial com a persones; per una altra, el nou paradigma d’aventurar-nos i crear els nostres propis recursos encara que això ens porti a un aparent estat de vulnerabilitat i d’inseguretat. Acceptar aquesta vulnerabilitat seria una resposta ètica, política i espiritual necessària per donar valor i sentit a aquesta crisi. Com diu Pierre Rabhi, es tracta de preconitzar una sobrietat feliç enfront d’una sobreabudància sense alegria, ja que una persona només pot arribar a ser feliç i gaudir d’una vida plena quan no s’ha desvinculat del que és essencial.
