Àngel Casas: "No soc mitòman; un periodista no s’ha d’enlluernar"

Àngel Casas (Barcelona, 1946) treu una foto recent per il·lustrar el que anomena "el vermut al Port de la Selva". “És el lloc on m’escapo quan m’escapo, compendi sublim de jubilació i vacances, perquè a la vida quotidiana mai no se m’acut fer el vermut. Al meu dia a dia ni bec gaire, ni tinc temps per als vermuts. El Port de la Selva és una altra cosa. Seure en un baret mirant el mar em posa de bon humor i, a més, sempre hi trobo algú per compartir vermut i conversa”.

Conversa i solitud

“Conversar i la solitud són dues de les coses que més m’agraden, però ni l’una ni l’altra són bones si són forçades. La solitud, quan és volguda, s’assembla molt a la felicitat. En canvi, quan no la desitges, és l’infern. Ho dic perquè he conegut les dues solituds. També he disfrutat molt conversant, però alguna vegada també s’ha convertit en un infern”, confessa el periodista, un dels més celebrats dels últims 40 anys tant a TV3 com a Televisió Espanyola, jubilat des de finals del 2014, quan va deixar la direcció de Barcelona Televisió.

Tenir-ne ganes

'Musical Express', 'Àngel Casas Show', 'Un día es un día', 'Totes aquelles cançons' i 'Senyores i senyors' són només alguns dels programes de llarga durada que ha conduït el periodista. “Jo era de preparar-me molt les entrevistes. Amb un 60% preparat i deixant un 40% per a la improvisació, la cosa sol anar força bé. De tota manera, el que és determinant és tenir moltes ganes d’entrevistar aquella persona, has d’arribar a somiar amb ella. Després, quan la tens davant, has d’escoltar molt per poder seguir el fil de l’entrevista. A la ràdio i a la tele, l’entrevista t’obliga a tenir el cap molt clar i el cronòmetre ben present”, assegura qui per a molts professionals és considerat un mestre en el gènere. “Ara bé, jo prefereixo ser entrevistat que entrevistar, mil vegades. Si l’entrevista surt malament, la culpa és sempre de l’entrevistador. Si surt bé, el mèrit és de l’entrevistat. Així es percep i està bé que sigui així”.

Un sol autògraf

Àngel Casas ha entrevistat incomptables estrelles de la música, des de Bob Marley -“El músic que més generacions uneix i que, de seguida que dius que l’has conegut, l’altre t’admira”- fins a Machín -“Vam arribar a tenir una gran amistat, duia un article meu de 'Fotogramas' a la cartera, doblegat, en què parlava bé d’ell, i sempre m’ho va agrair”. Assegura el periodista que, tot i els milers d’oportunitats que ha tingut, mai ha demanat un autògraf. “No soc mitòman. És més, crec que un periodista no ho pot ser, no s’ha d’enlluernar davant la persona que entrevista: s’anul·la”. Tot seguit, Àngel Casas puntualitza: “Només una vegada he demanat una signatura, però no tenia res a veure amb la meva feina. Em van convidar a sopar amb Zino Davidoff, l’eminència dels puros. Érem quatre i, després de sopar, ens va convidar a fumar-ne un. Vaig treure l'anell del puro i em vaig sorprendre en demanar-li que me la signés per darrere, tal com ho estava al davant. La vaig portar a la cartera fins que la vaig perdre. Llavors jo era fumador compulsiu. Ara ni fumo ni soc compulsiu de res”.