Antonio Renom: “No em considero dur, però no vull ser víctima”
El conseller delegat de Levante Capital conviu des dels 22 anys amb una malaltia degenerativa. Ara en té 38 i de l’experiència n’ha tret ‘El aprendizaje de las cicatrices’
“Aquest estiu no em puc moure, encara em queden unes setmanes de repòs. En sortir de l’última operació, vaig demanar si podia passar la convalescència a Caldes d’Estrac, el lloc on estiuegem de tota la vida i on sempre ens brillen els ulls. No conec un estiu sense passar dies aquí, lluny del soroll i de les presses. I sí, aquí em teniu, feliç de ser a Caldes”. Les coses d’Antonio Renom Arboix (Panamà, 1978), conseller delegat de l’empresa familiar Levante Capital Partners, podrien tenir només el nom del dolor amb el qual admet que viu les 24 hores del dia des de fa anys, de la medicació abundant que ha de prendre i de l’amenaça permanent d’una esquena que va baixant. Amb 22 anys li van diagnosticar una malformació de Chiari. A més, té una discopatia degenerativa que fa que no pugui oblidar el diagnòstic que li van fer perquè es preparés per no poder caminar quan tingués 45 o 50 anys. Però Antonio Renom, de les seves coses, no en fa ni en vol fer un drama. “Pot ser difícil de creure, però us asseguro que les adversitats m’han enfortit”, diu.
L'aprenentatge
“Quan amb 22 anys et diuen que tens una malaltia incurable i que et preparis per al pitjor, i quan només uns anys després el teu germà se’n va per una mort sobtada amb 28 anys [ens dona una foto feta a Caldes d’Estrac en què apareix amb el seu germà mitjà, l’Albert, “el meu millor amic”, diu], ja saps que la fragilitat de la vida és inevitable. En canvi, ser o no ser víctima és una elecció. Si et sents víctima, tot deixa de tenir sentit, es converteix en un drama i, a més, els altres no poden ajudar-te. La vida, tanmateix, avança sense tu. Jo no em considero dur, però no vull ser víctima. Vaig decidir de seguida agafar les regnes de la meva vida i seguir endavant”. Antonio Renom remarca que no és exemple de res, que ell ha après de tota la gent que troba als hospitals i que porten amb “una força increïble” les seves ferides. Ho ha escrit a El aprendizaje de las cicatrices, que al mes d’abril va publicar l’Editorial Alienta.
Referents i somnis
Podria, però no vol viure de rendes. Ens remet a l’exemple dels avis: “Recordo molt l’avi patern, de qui porto el nom, que va sortir del Vallès, del no-res, i va fer fortuna. El seu orgull no eren els diners ni els reconeixements, sinó haver tret la família de la pobresa. Sempre em deia que cal recordar d’on venim. També recordo l’avi matern, Antoni Arboix, que després de la guerra va reconstruir el sistema hidràulic de les fonts de Montjuïc. Era una de les persones més intel·ligents que he conegut”. Antonio Renom, en comptes d’acomodar-se en el patrimoni familiar, va optar per posar-s’hi al davant i pensar en el futur: “Si aconsegueixo sortir-ne viu, m’agradaria seguir treballant en la transformació del grup empresarial, creuar l’Atlàntic d’aquí no-res i en uns anys arribar al Sud-est Asiàtic. També voldria seguir amb els temes de filantropia que hem impulsat. I continuar entrenant-me com fins ara, perquè és una manera de combatre la malaltia. El meu somni sempre ha sigut anar a l’Himàlaia, però aquesta ja m’han dit que és una guerra que tinc perduda. D’acord, no hi pujaré, però em prepararé de valent per intentar-ho en unes muntanyes veïnes més petites”.
