Animals animats o desanimats?

Com és sabut les persones optimistes tendeixen a veure el got mig ple i les pessimistes a veure’l mig buit. Però ¿com podem saber si un gos és optimista o pessimista? ¿Com es pot saber quina és l’experiència subjectiva d’un animal que no parla? Un dels primers estudis per poder donar resposta a aquesta qüestió va ser dut a terme, com gairebé sempre, amb les sofertes rates de laboratori. Va ser un experiment molt elegant que es va publicar el 2004 i que va precedir tot un reguitzell d’altres experiments molt semblants. En aquest experiment a un grup de rates se les feia estar en un entorn “imprevisible” on se’ls canviava contínuament el jaç, els companys de la gàbia i la seqüència de llum i obscuritat. En un altre grup es mantenia les rates en unes condicions molt més estables. A totes les rates de cada grup se’ls va fer la següent prova. S’emetia, a través d’uns altaveus, un so d’un to determinat. Si quan sentien aquest to premien una palanca, obtenien una boleta de menjar. Però quan se sentia un so d’un to diferent i les rates premien la palanca, es produïa un so desagradable i no apareixia el menjar. Ràpidament van descobrir aquestes regles de joc i tan sols corrien cap a la palanca que els subministrava menjar quan apareixia el to del bon presagi. Com els gossos quan senten que s’obre l’armari on es guarda el pinso. Una vegada tenien ben apresa la lliçó i sabien el que significava cada to els científics emetien un so que era precisament un to intermedi entre els que ja havien après.

Els resultats van revelar la importància de l’entorn on havien estat a l’hora de prendre una decisió. Les rates que havien viscut en un entorn previsible interpretaven que el to intermedi significava menjar, però no va ser així en les que procedien d’entorns inestables. Aquestes rates no reaccionaven perquè les seves prediccions eren pessimistes. Veure les rates que havien estat en l’entorn previsible saltant joioses en sentir el to intermedi és la viva imatge de l’optimisme. Més endavant s’han fet estudis que són gairebé l’oposat a aquest. A un grup de rates els feien passar bones estones manipulant-les i fent-los pessigolles. Les rates, quan gaudeixen, emeten un determinat so molt agut que els científics anomenen riure de rata. Doncs les del grup que s’ho havien passat bé i reien (com rates) es mostraven més optimistes.És a dir, que introduint certs canvis en l’entorn es pot provocar un canvi d’actitud davant la incertesa.

En gossos també s’ha fet un estudi en individus que patien ansietat per separació (són gossos que pateixen quan es queden sols). L’estudi va desvelar que els que pateixen aquesta problemàtica de forma més aguda es mostraven més pessimistes. Tots aquests estudis van en la línia de confirmar el que ja se sospitava, que la rutina tendeix a tranquil·litzar el gos. Com que no posseeix un llenguatge verbal, no li podem explicar quina serà l’agenda de la setmana. Per tant, la millor manera que el gos sàpiga el que s’esdevindrà a continuació és la rutina. Tot i així, tampoc és desitjable ser massa suís, perquè el dia que es trenca l’exactitud pot haver-hi un daltabaix. Es tracta, una vegada més, de trobar un punt intermedi.

Ara ja sabem que, com a mínim, a alguns animals animats els prova la rutina. Ànims.

El consell: Una idea simple: mantenir-lo lligat

Molts gossos en procés d’educació es descontrolen davant de certes situacions. Per exemple, durant els àpats o mentre hi ha visites. Molts no troben altra solució que condemnar-lo a l’ostracisme. Així s’evita el problema, però no és una veritable solució. El gos no aprèn a comportar-se en aquests contextos i quan torni de l’aïllament estarà més neguitós. La millor manera d’ensenyar-lo consisteix a deixar-lo lligat de tal manera que se senti que forma part del grup però al mateix temps no hi pot interferir. Si el cansem prèviament i li deixem alguna cosa per entretenir-se rosegant serà més senzill per a tot.