Carme Sansa: “M’agrada pensar que abans que actriu soc persona”

“As Castell, enfilada dalt de la casa que ens va deixar una germana de ma mare casada amb un menorquí, el que faig és badar, mirar el mar, ni tan sols pensar gaire. Menorca sempre ha sigut una illa preciosa per a mi, molt estimada”. L’actriu Carme Sansa (Barcelona, 1943), que des de molt jove ja s’oferia a acompanyar la tieta a Menorca o hi anava amb la mare i els germans i recorria camp i platges amb una Vespino, no viu el típic estiueig a l’illa. “A mi no em passa res si no vaig a la platja. Estic molt a casa, venen els nebots i els nebots nets, que me’ls estimo com fills, passegem per Ciutadella, anem a un concert a Líthica, al teatre, i sí, també faig banys, esclar que en faig”. Qui té una de les trajectòries més sòlides de l’escena catalana, Premi Nacional de teatre 2012, assegura que, si la feina li ho permetés, el que voldria és repartir l’any: “Soc molt barcelonina, m’agrada molt sortir i aprofitar les grans oportunitats culturals de la ciutat. De veritat, si pogués, jo faria meitat Barcelona, meitat Menorca. Ara bé, aquest estiu, estant as Castell, veig tot el que passa a Barcelona i ja penso a anar-hi. Passen tantes coses importants que hi hem de ser, no podem abaixar la guàrdia”.

DEL COMPROMÍS

Carme Sansa exterioritza una de les coses que la preocupen en les darreres setmanes: “Veig que hi ha una tendència a tractar la gent de la CUP com a radicals. Jo vaig votar la CUP, ho pots dir. No hi milito, de moment, però si els dono suport és precisament perquè no abaixen la guàrdia. Si algun dia els catalans tenim la sort de ser lliures, algú hauria d’escriure la importància del paper que fa la CUP. Cal ser molt fermes ara”.

DE LA PROFESSIÓ

Ho diu una actriu a la qual sempre se l’ha trobat defensant les causes polítiques o socials en què creu, en manifestacions contra la violència masclista o a les de suport als palestins, entre d’altres. Quan se li demana a Carme Sansa si el seu posicionament polític ha afectat la seva carrera, respon sense dubtar-ho: “Mai no ho sabré, si ha afectat, però no m’importa. Mira, mentre rodàvem la pel·lícula de TV3 sobre Pau Casals (per cert, el Joan Pera està extraordinari com a Casals, jo faig el de la companya), em vaig parar a pensar en l’home políticament posicionat que deia que ell era músic però abans de tot era persona. Amb totes les diferències, que Casals és per venerar, a mi m’agrada pensar que abans que actriu soc persona. No em vendria per tenir un paper”. A ella no li ha mancat la feina des que, amb poc més de 20 anys, va abandonar -“plorant”, diu- l’ensenyament a l’Escola Isabel de Villena per dedicar-se al teatre. Ara en el al repartiment de Miss Dalí, de Ventura Pons, fa de mare del pintor. Ens parla de com prepara cada paper: “De mètode, no en tinc cap. Llegir, llegir, entendre-ho i estudiar fins a fer-te teu el personatge. Ni m’enregistro ni em poso davant el mirall, no em serveix de res veure’m la cara, ni em preocupo del que faré amb els braços. Si tens el paper interioritzat, el dius i et mous sense pensar-ho, surt sol”. Si pogués demanar un desig i tornar enrere, diu: “M’agradaria tant que el pare, que va morir quan jo tenia 22 anys, m’hagués vist dalt d’un escenari! La mare, en canvi, va morir amb gairebé 100 anys i no se’n perdia una”.