De Cardona a Veneçuela

Cartografiesignotes.catEls tepuis que trobem al Parc Nacional de Canaima són les cases on habiten els déus segons els pemons, el poble nadiu de la Gran Sabana veneçolana. Són altiplans aïllats enmig d’un territori eminentment pla que han esdevingut veritables illes biològiques, fins fa relativament poc pràcticament inexpugnables, i on s’hi poden trobar espècies animals i vegetals endèmiques, fòssils vivents d’altres èpoques geològiques. En aquest espai natural en destaca un entre la resta, el Roraima, el tepui més alt de tots, que ascendeix fins als tres mil metres sobre la jungla. Durant l’època de les conquestes castellanes, aquesta regió va donar origen al mite d’Eldorado, un lloc on es creia que l’or i les riqueses abundaven per tot arreu. Els tepuis van ser vistos com veritables illes del tresor fins ben entrat el segle XX. Això va fer que moltíssimes persones s’hi deixessin caure amb la idea de sortir-ne riques, la majoria de les quals en van sortir en una caixa de fusta.

Aquesta regió immensa de l’est de Veneçuela és un tapís format bàsicament de sabana, selva impenetrable i innombrables cursos d’aigua que no deixen espai per a gaires banalitats. Un error de càlcul i aquest impressionant paisatge et fa adonar, de manera implacable, de la insignificança de la teva existència. Aquesta terra està vertebrada pel gran riu Orinoco, una veritable autopista en una regió on, amb sort, es troben alguns corriols per on els autòctons s’han mogut des de sempre. Això ho sabia molt bé l’aventurer i científic català Fèlix Cardona, segurament el principal coneixedor de la sabana i la Guaiana veneçolana que hi ha hagut mai. Aquest malgratenc de principis de segle XX ja va lligar la seva vida a Veneçuela des de ben jove passant-hi llargues temporades explorant els seus rius i, més tard, cartografiant-ne el terreny en un moment en què aquesta feina es feia amb ajut d’estris arcaics. Cardona va ser contractat pel govern veneçolà moltíssimes vegades per determinar les fronteres amb el Brasil, traçar mapes, localitzar fites i, de retruc, descobrir les fonts del riu Orinoco. Però la seva fama arribava a llocs allunyats i la National Geographic, l’institut Smithsonian i la Biblioteca Federal de Nova York en van sol·licitar els serveis diverses vegades. Fins i tot a la Catalunya del moment era un científic reconegut, tot i que l’arribada de la Guerra Civil va fer que les missions que la Generalitat li volia encomanar quedessin en no res.

En una de les seves incomptables aventures, Cardona va coincidir amb un pilot d’avió sonat anomenat Jimmie Angel, que es dedicava a fer feines científiques, bèl·liques o comercials que cap altre pilot gosava fer. Angel anava darrere d’un suposat tresor d’or que teòricament existia en algun lloc inconcret del tepui Churun Meru, i va contractar Cardona com a guia. Aquí va començar una relació que duraria anys i que els portaria encara a viure algunes aventures més per la sabana veneçolana. En una d’elles, es diu que Cardona el va fer sobrevolar amb la seva avioneta el tepui Auyantepui per fer-ne fotografies perquè ell, i el topògraf i explorador Joan Maria Mundó, coneixien l’existència d’un fenomenal salt d’aigua que els nadius anomenaven Kerepakupai Vená. Va resultar que aquest salt d’aigua era el més alt del món i, poc temps més tard, el govern veneçolà li va acabar posant el nom de Salto Ángel per atreure turisme bàsicament nord-americà. Actualment, aquest salt d’aigua segueix sent el més alt del món, cap altre l’iguala: té una caiguda lliure de més de nou-cents metres. Malgrat que aquesta meravella de la natura no va poder ser batejada amb el nom de Cardona, moltes espècies botàniques, i fins i tot una muntanya, han acabat portant el seu nom.