Castells i pobles de pedra a la terra de càtars

Cartografiesignotes.catEl puig Carlit, a la comarca del Capcir, és el responsable d’abocar aigua (de manera més o menys ingent) torrentera avall, a la qual s’uneixen altres cursos menors fins a fer aparèixer el riu Aude. Després, durant 224 quilòmetres, l’aigua va vertebrant un territori on els castells i les abadies càtares hi són abundants i on la història va agermanar catalans i occitans en la idea de fraternitat molt abans que arribessin els francesos. Quillan, Limoux, Carcassona, Narbona, les aigües ja tranquil·les de l’Aude acaben barrejant-se amb la Mediterrània a Grau de Vendres, després d’haver regat boscos, hortes i vinyes.

Molts catalans coneixen l’Aude, en gran mesura, perquè ja fa uns anys l’organisme encarregat del turisme del departament va engegar una gran campanya perquè tothom s’hi acostés amb el reclam de la proximitat i, sobretot, pel llegat místic dels càtars. Déu ser per això que, pràcticament arreu, es pot trobar informació turística en la nostra llengua, per no parlar dels tècnics de turisme, els quals molts d’ells són capaços de dirigir-se a tu en un català més que correcte.

El paisatge de l’Aude és divers i amable, familiar per al visitant català, esquitxat de bonics pobles de pedra amagats a cavall dels Pirineus i la plana de Carcassona, en una terra ondulada on el bosc i els conreus en són protagonistes. Aquí és on el canal del Migdia, silenciós i discret, té l’inici, fent d’autopista vers l’Atlàntic per a embarcacions de lleure. De tota la regió la vall principal, la del Carcassonès, és la que destaca més, orientada d’est a oest i quedant circumscrita pel Massís Central al nord i les Corberes al sud. A banda i banda de la vall trobem joies arquitectòniques úniques, la majoria amb vincles directes amb els càtars, els quals havien trobat aquí el clima idoni per desenvolupar la seva filosofia de vida. Una part de l’arquitectura d’aquella època, sobretot les abadies i els castells, es mostra tal com un romàntic la desitjaria imaginar: mig en ruïnes. L’abadia de Vilallonga, de la Grassa o d’Alet són magnífics exemples d’això. Tot i així, una part important s’ha pogut reconstruir per a gaudi del visitant, de la qual destaca sens dubte les ciutats de Narbona i Carcassona, parcialment reconstruïdes (de vegades amb un estil un pèl forçat, val a dir), que aclaparen per la seva monumentalitat. Aquests han sigut llocs de comtes i bisbes, de comerciants i senyors feudals que van quedar esclafats amb l’arribada dels francs, aprofitant la persecució que l’Església catòlica va fer dels càtars amb l’anomenada croada albigesa. Totes dues ciutats van entrar en una crisi sense precedents, sobretot després que les comarques del nord de Catalunya passessin a mans franceses amb el Tractat dels Pirineus i la frontera es desplacés més al sud.

Però a l’Aude no tot és història i monuments. També és modernitat ben entesa i cultura. Una mica embafats de tanta visita religiosa i militar i, com a catalans, amb ganes de trobar-te Simó de Montfort (o algun parent) per a retre-li comptes, pobles com el de Montoliu són ideals per al relax i per fer un sopar a la fresca en algun dels, curiosament, molts restaurants casolans i de qualitat que hi trobem. En aquest poble, conegut per tenir unes quantes desenes de llibreries, impremtes i galeries d’art i una activitat cultural de luxe, hi trobem molta oferta de qualitat. Per exemple l’Apostrophe, on podreu gaudir d’un sopar amb música en directe; o el Casquette et Chapeau, amb una terrassa deliciosa en el bell mig de la plaça del poble; o Les Anges au Plafond, un menjar de fonda, però de disseny, que et deixa feliç i satisfet. Només cal fer nit en una d’aquelles Gîtes de France tan démodé, però tan confortables, i ja haureu tocat el cel.