17/08/2016

Català amb bolquers: “Dóna’m la tovallalola”

2 min

L’altre dia parlàvem de com els agrada als aprenents de parlants afegir sons a les paraules. No en tenen prou copiant-les, les volen embellir. Passar pel seu sedàs, vaja. I les meves filles, no sé per què, tenen predilecció per les laterals. La tovallola ha sigut des de sempre la “tovallalola”, i un espai familiar on anem sovint que es diu La Llum de la Vila és “La Llum de la Lulila”. Això sí, amb unes eles catalanes... de manual d’ortologia. En general, quan hi ha repetició de sons és quan hi tenen més tirada: “Escombraré amb la meva escombra petitita”.

Però la que m’agrada més és la “lil·lubela”. L’han rebatejat així des del primer moment que en vam veure una en un conte que ens van portar d’Holanda (en neerlandès, sí; com que no saben llegir, tant és, ens van dir els viatgers). I ja els pots dir que són libèl·lules, perquè en tenen en una samarreta, en veiem al poble sovint... Res, no hi ha manera. I aquí no és que hi afegeixin sons, només giren les síl·labes, les desordenen. Fan el que tècnicament són metàtesis.

Ara bé, sens dubte, el que desordenen més són les r darrere de consonant. “Jo te’l guadro”, “L’hebra és verda”, “Vull la cullera llagra”... No sorprèn gens. Els parlants ho hem fet sempre. Moltes paraules del llatí clàssic van evolucionar cap al llatí vulgar i després cap al català amb metàtesis: anhelu > alenu > alè, cancru > crancu > cranc. I avui perduren infinitat de variants dialectals metatitzades: a les Balears un padrí és un pradí i la boira a Ponent és bòria. I en el català oral (que no s’ha corregit ) de gairebé tot el domini darrere és radere.

stats