“Corea ens va agradar tant que vam pensar d’anar-hi a viure”

PalmaTots els estius, o gairebé tots, són especials per a Enric Calpena. El periodista, la dona i el fill aprofiten el temps que els deixa la feina per viatjar. “És el nostre gran vici”, admet el director del programa En guàrdia, de Catalunya Ràdio, i presentador del Cronos, del canal 33. Cada any preparen a consciència un viatge que faran durant dues o tres setmanes a l’agost. “Ens ho muntem nosaltres, a algun lloc del món que ens ve de gust conèixer. I així ho hem fet des que el meu fill era ben petit”. D’això fa uns 25 anys.

Quan se li pregunta si podria destacar un viatge d’estiu per sobre dels altres, Enric Calpena no dubta gaire: Corea del Sud. “De molt petit, el nostre fill ja parlava d’anar a Corea, però per una cosa o per l’altra anàvem passant. Hi vam viatjar fa tres anys, l’estiu del 2013. Era un viatge d’aquests iniciàtics i ens va agradar tant que, en acabar, vam pensar d’anar-hi a viure. Eren especulacions sense cap sentit per la vida que portem, però tots tres vam sentir que és un país en el qual podríem viure. Fins i tot, vam imaginar muntar-hi un restaurant!”, confessa el periodista. I riu.

De Corea, Enric Calpena en té una valoració extraordinàriament positiva de gairebé tot. “És un país preciós, té un paisatge meravellós i està bé de preu, s’hi viu barat. Però això ho trobes a altres països. El que ens va sorprendre i ens va impressionar de debò va ser la gent. L’actitud dels coreans és el que ens va fer pensar que hi podríem viure perfectament”.

Com a gran viatger, Calpena pot comparar. “Crec que a cap altre lloc hem trobat gent com els coreans, que ho han passat realment malament. Està ple de viudes i d’orfes, i en canvi són persones extraordinàriament cíviques, solidàries, humils i tan respectuoses amb la tradició com destres amb la tecnologia més avançada. Estan ben organitzats; tant, que a Corea no val la pena llogar un cotxe per recórrer el país perquè el transport públic funciona a la perfecció i creuar-lo amb un TGV costa uns 32 euros”.

El periodista es desfà en elogis mentre relata anècdotes significatives per definir els coreans. “A mi, que faig 1,87 d’alçada, els avis que em veien amb dues maletes a les escales del metro me les agafaven i en arribar a dalt fugien perquè no els donés ni les gràcies. Ho fan també entre ells. Un taxista que no sabia anglès baixava a buscar algú que ens entengués i aturava el taxímetre. I amb el passat que tenen, es fan fotos somrient amb el signe de la victòria a tot arreu, fins i tot a les cel·les de tortura. Per a nosaltres, l’estiu de Corea va representar un abans i un després, i va ser per la gent”.