Una visita llampec al mític Okura

Cartografiesignotes.catDes de Honolulu estant és bastant fàcil arribar a Tòquio. Uns 700 $ i unes 8 hores d’oceà Pacífic. Encara amb el gust a la boca de l’últim porc fumat que he pres per sopar avui en un antre de hawaians de Chinatown, només penso, inquiet, en ones radioactives invisibles de Fukushima sumades a la radiació a què un viatger d’avió està exposat. La meva preocupació immediata és arribar amb salut.

No hi he estat mai, al Japó. Tinc un amic que hi viu i, de vegades, me’n parla. Sobretot del caràcter eixut i ferri dels japonesos i la importància de l’honor i la tradició. En canvi, jo penso en bombes atòmiques i en la invenció del Walkman, de quan en Masaru Ibuka, fundador de Sony, va encarregar a un dels seus enginyers dissenyar un estri amb el qual poder escoltar òpera mentre feia un trajecte similar al que jo feia ara.

En el periple de fer la volta al món en 40 dies, viatjar al Japó era obligat. És un país que tenim mitificat i del qual, inevitablement, ens vénen al cap els cirerers florits i les adolescents vestides de personatges d’ anime enmig de gratacels i botigues tradicionals a l’estil Blade Runner. Molta excentricitat i psicopatologia disfressades de cultura pop que em semblen ben exòtiques. Però el que m’ha portat fins a Tòquio no és una visita turística sinó un objectiu molt més concret: conèixer el mític Hotel Okura, situat al barri de Minato, allà on tenen seu ambaixades i empreses tecnològiques. Ja dic ara, però, que el postmodern Hotel Okura va desaparèixer parcialment l’any passat quan van enderrocar la seva ala més emblemàtica per edificar-hi un edifici de vidre d’una quarantena de plantes i mig miler d’habitacions. Els japonesos no estan per romanticismes.

El meu pressupost és més d’alberg que no pas d’hotel i, per tant, agafo un taxi i li dono l’adreça de l’hostal on passaré la nit al conductor: 3-16-10 NishiAsakusa, Taito-ku. El paisatge del trajecte és mitjanament marcià a causa, en gran mesura, dels cartells escrits en kanji, i el centre de la ciutat s’ensuma cada vegada més a prop; es nota perquè l’alçada i la densitat dels edificis s’incrementa exponencialment a mesura que ens hi apropem. La gent de l’hostal és amable i procuren fer-me l’aterratge al més confortable possible conscients que, per a un occidental, viatjar al Japó és com visitar un planeta llunyà on els seus habitants et saben parlar en llengua franca terrícola però on la resta de la seva realitat no té res a veure amb la teva.

Després d’haver passat la nit dins d’un armari de fusta amb un tatami net i un pèl estret, faig cap a l’Hotel Okura. Aquesta icona de la postmodernitat retro va ser erigit el 1962 seguint els plans d’alguns dels arquitectes més prestigiosos del Japó. L’edifici sintetitzava la tradició japonesa amb l’avantguarda arquitectònica dels 60. Mentre que la façana tenia un cert regust racionalista, l’interior amagava racons simples que creaven un ambient elegant. El vestíbul central era diàfan, amb llums en forma de rosaris penjant del sostre, envoltat de fusta i vidre i moblat amb grups de cinc butaques de disseny disposades en forma de flor de prunera. Fins i tot les habitacions i el saló del te que havia vist passar estrelles del rock, mandataris internacionals i directius de grans empreses eren espais magnífics, minimalistes, com tot allò japonès en què puguem pensar. D’una de les seves parets penjava un extraordinari mapa del món amb el Pacífic centrat i sense respectar les proporcions, però amb intenció de ser una obra d’art. I sobretot, allò que tothom coneixia de l’Hotel Okura, el popular bar Orchid, un bar elegant amb butaques negres de pell i un taulell retroil·luminat que havia inspirat escriptors com Murakami o Ian Flemming.

Quanta geometria, quantes matemàtiques, quant d’art i sensibilitat... I quin poc encert destruir tot allò per erigir un monòton edifici de vidre i acer, penso mentre m’entretinc (més que no pas menjo) intentant agafar granets d’arròs amb els bastonets, assegut en un bar prop d’allà. Queden lluny aquelles presentacions del primer VHS que es van fer en algun dels seus salons o aquelles impressionants exposicions d’art de la col·lecció privada de l’empresari i magnat Ōkura Kihachirō.