Gemma Nierga: “He escoltat molt els altres; ara necessito escoltar-me”

“No concebo la vida sense compartir-la”. Amb la veu clara, tan emotiva com sempre, així pronuncia Gemma Nierga (Girona, 1965) una frase que parla del passat, del present i que també té sentit de futur. Després que la SER decidís no renovar-li el contracte, deixant enrere tres dècades a l’emissora, la periodista s’ha pres l’estiu per pensar. Confessa que no és persona de decisions precipitades: “No soc d’improvisar. Així que ara faig el que necessito, desconnectar d’una etapa convulsa i desconcertant. Estic tranquil·la. S’ha tancat una porta i s’obren finestres. Estic descobrint un punt d’il·lusió. Surten coses, projectes, però no vull prendre cap decisió fins al setembre, encara que pel fet de no decidir-me de seguida em pugui perdre alguna cosa. Necessito descansar. Ara el meu projecte és mirar el mar i pensar”.

Els de sempre

La periodista, mentre destaca l’enorme empatia i estimació que ha sentit, en les darreres setmanes, de tothom, té clar quin és el seu principal suport. “Quan tot va malament, el que ens queda és la família. Per a mi sempre ha sigut així. Ara em recolzo molt en ells, en el meu marit, els nostres fills, però també en els germans i cosins. Estem tan units des de petits, amb els meus cosins, que els considero germans”. Conta Gemma Nierga que van ser la infantesa i els estius el que els va unir. “La meva mare i la seva germana tenien una botiga de souvenirs a Calella, la Calella dels alemanys, que en diem nosaltres. Hi passàvem tot l’estiu, tots els estius, les dues famílies, nou cosins, només dues nenes, la meva cosina i jo, que ens vestien igual [mostra la foto que il·lustra l’article]. Vivíem tots junts al pis de dalt de la botiga. Ajudàvem, trèiem la pols, despatxàvem els turistes, vigilàvem, marcàvem el gènere, flamenques, barrets de mexicà, samarretes... Els estius eren llargs, eterns, llavors. Això ho enyoro. Junts també anàvem a la platja, no només sense protecció solar, sinó amb l’oli que més fregia... Érem, som, una gran família”.

Ordre i prioritats

Gemma Nierga diu que això i el fet de ser la petita de la casa, amb tres nois davant d’ella, pot ser que hagi marcat la seva manera de ser. “Soc molt endreçada. Necessito ordre en tots els aspectes de la vida, també en la domèstica. Ja de molt petita, buidava els armaris i endreçava l’habitació sovint. Ara també, llençar coses i posar ordre em tranquil·litza. El caos em provoca inseguretat”. Admet que és de les persones, “potser ja de les poques”, que porten agenda de paper, que ho anota tot, que es fa un horari i el compleix tant com pot, que fa previsions. També admet que no sempre la imatge que ofereix es correspon amb la realitat: “No soc tan calmada com semblo. Tinc tendència a somriure, encara que per dins puc tenir un terratrèmol. Això sí, tinc tanta necessitat de comunicar com d’escoltar i intentar comprendre les persones, el que els passa, el que senten, amb molt més interès per aquelles persones a les quals la vida no ha tractat bé”. Gemma Nierga sap el que li toca fer ara: “Jo que he escoltat tant els altres, ara necessito escoltar-me a mi mateixa, saber què vull fer. No soc dels que es tiren de cap. He de trobar el projecte que m’enamori”.