Iquitos, l’imperi de la goma

Cartografiesignotes.catPoca gent sap que Miss Baker era una mona esquirol que va néixer a Iquitos i que, el 1959, va viatjar a Pensacola (Florida, EUA) per embarcar-se en el viatge de la seva vida: el primer viatge tripulat a l’espai de la història dels Estats Units. Ella seria l’únic ésser viu que tripularia aquella nau que faria un vol d’un quart d’hora i tornaria a la Terra sana i estàlvia.

Però la ciutat d’Iquitos no només és coneguda per aquesta celebritat de l’espai, que segurament va néixer a la selva. Aquesta urbs de prop de mig milió d’habitants ja era coneguda molts anys abans perquè està situada enmig de l’Amazones, envoltada de jungla i aigua. A més, gràcies a la seva situació geogràfica, aquesta era (i segueix sent) l’única gran ciutat del món que no és accessible per carretera i només queda connectada amb el món per avió. En vaixell també s’hi pot arribar, és cert, però no abans d’haver remuntat el riu Amazones durant 3.700 quilòmetres des de l’Atlàntic, durant uns quants dies de xafogor, insectes de tot tipus i altres inconvenients.

La ciutat d’Iquitos és una de les més grans del Perú i està separada de la capital, Lima, per 1.000 quilòmetres de jungla i muntanya. Està envoltada no només de selva, sinó pels rius Amazones, Nanay i Itaya i el llac Moronacocha, que ha fet que moltes vegades hagi patit inundacions greus. Tanmateix, la ciutat ha crescut en superfície, moltes vegades sobre l’aigua, i ha aprofitat canals naturals com a vies de comunicació. També té un dinamisme inusual i, un cop allà, la consciència d’estar en un lloc desconnectat de la resta del món desapareix en gran mesura. Aquest fet s’explica, segurament, per la seva història, ja que Iquitos va ser la ciutat més important de la conca amazònica juntament amb Manaus, al Brasil. Va néixer i va viure moments esplendorosos com a conseqüència del boom de l’explotació de cautxú que es destinava a la indústria mundial de neumàtics. I això gràcies a un químic del segle XIX, Charles Goodyear, que va descobrir que barrejant cautxú i sofre es podien confeccionar neumàtics ultraresistents. Les guerres mundials van ser determinants per al creixement d’Iquitos i va fer que aquestes terres feréstegues de l’Amazònia es colonitzessin amb immigrants d’arreu, empresaris, capatassos i cautxuters, que van destrossar la vida de moltes comunitats indígenes a part de modificar definitivament la fesomia de l’entorn.

Iquitos va esdevenir un dels ports més importants del món, des d’on partien els vaixells de cautxú cap a Europa i els Estats Units. Hi va aparèixer una burgesia ostentosa i capriciosa que vivia a cor què vols, aliena a una realitat exterior molt dura, en què la selva feia estralls entre els seus treballadors i on els nadius patien les maneres de fer violentes de les empreses occidentals. Ràpidament es van fer construir cases i palaus i aviat Iquitos esdevindria una metròpoli europea amb tot els ets i uts, amb clubs, sales de concerts, prostíbuls i fins i tot edificis i monuments portats directament des d’Europa en vaixell. Aquest va ser el cas de la Casa de Fierro, dissenyada per Gustave Eiffel, portada peça per peça des de París i muntada posteriorment a la ciutat peruana.

El moment d’Iquitos es va esvair i el negoci va entrar en crisi quan els enviats de la reina britànica, i després de grans recerques i esforços per arreplegar i passar il·legalment llavors d’arbres de cautxú, van poder finalment exportar-ne i plantar-ne en les seves possessions d’Orient Llunyà, per trencar així el monopoli sud-americà. És llavors quan Iquitos, i la seva ciutat germana de Manaus, van entrar en una decadència que duraria prop d’un segle.