LES MEVES COSES
Ara Estiu 21/07/2017

Joan Margarit: “Si vols ser sincer, convé ser espontani”

El poeta, que estiueja a Colera, parla de la seva relació amb les fotografies de les persones estimades i amb les pròpies, de la infància i de la senectut

Cristina Ros
3 min

Joan Margarit no es pensa ni un minut quines són les seves coses. “Si vols ser sincer, convé ser espontani”, diu així, espontàniament, el poeta que fa poques setmanes va ser distingit amb el Premi Iberoamericà Pablo Neruda en reconeixement a la “bellesa formal i l’emoció” de la seva expressió en català. “Buscar la veritat, aquesta és la lluita del poeta”, confessa. Joan Margarit (Sanaüja, 1938) estiueja al petit municipi de Colera (Alt Empordà). “Aprofito l’estiu per trobar estones, hores, dies de soledat. Soledat vol dir estar només amb la meva dona, al costat del mar. L’estimació a la soledat em ve de la infància, m’hi vaig haver d’acostumar. A més, m’hi trobava bé. Estava sol, però vaig descobrir que potser no són certs els tòpics sobre la soledat, que també és un recurs. Així que a l’estiu busco la soledat, que és un espai de refugi i de veritat”.

L’ARQUITECTURA

Joan Margarit busca la soledat, sobretot d’ençà que es va jubilar. Abans, com a arquitecte i com a catedràtic d’arquitectura a la Universitat Politècnica de Catalunya, assegura que no tenia temps. “La meva vida era treballar i escriure poemes”, diu qui ha sigut el responsable dels càlculs de la Sagrada Família -“Si cau, som els del despatx els que anirem a la presó, no Gaudí”, diu rient-, de la construcció de l’Estadi de Montjuïc o de la rehabilitació del barri del Besòs, entre d’altres. “Gran part dels meus poemes estan escrits als bars del voltant de les obres en què treballava. M’ho organitzava reservant dues o tres hores per fer una visita d’obra, així em quedava temps per escriure. Un bar al cantó d’una de les places del voltant de la Sagrada Família, els bars sorollosos on anaven els paletes, qualsevol bar era bo per abstreure’m i escriure una estona. Dec molts poemes a l’arquitectura i, a més, li dec un dels meus poemes que més m’estimo: Recordar el Besòs (1980)”. És el poema en què reviu les imatges dels pisos del barri que havien de reformar amb els seus habitants a dins i que acaba amb un “per a aquest món, cap més futur que Bach”.

ELS RETRATS

A Colera, darrere la taula on Margarit s’asseu a escriure, una taula aferrada a una finestra des de la qual se sent i es veu la mar, hi ha un collage de fotos familiars. “Tinc dos tipus de relació amb les fotografies -explica el poeta-. D’una banda, amb els retrats de les persones que estimes, vives o mortes, hi tinc un sentiment d’agraïment per haver format part, per formar part de la meva vida. Davant els retrats, hi pots passar cent vegades, de pressa, somriure’ls o no parar-hi gaire atenció. Però a vegades, un dia, en un moment donat, de sobte, t’hi atures i acabes plorant, plorant a la persona estimada que ja no hi és, plorant per l’absència”. Respecte a les fotos pròpies, Joan Margarit, després de confessar que li “repugna” el floriment de les selfies, assegura que “entre les fotos pròpies, les més interessants són les de la infància, que són les que et fan preguntar per la teva vida”. “Són un rostre, el teu rostre, al qual interrogar. Amb els anys redueixes l’interès de la vida a dues èpoques: la infància i la senectut. La infància és l’única que et pot contestar qui ets. La senectut és tan neta i clara com la infància, però no et deixa espai per interrogar-la amb perspectiva”.

stats