Ja no vull una moto (tot i que ho he aprovat tot): “Qui compra cavalls es busca treballs”
No entrarem pas a valorar ara la pedagogia d’aquesta mena de recompenses. D’això en saben molt més els nostres amics del Criatures. Però si ja heu superat la cinquantena, és probable que formeu part d’aquella època que, els que podien, veien compensat un bon curs escolar amb el regal d’una moto Lobito o d’un més senzill Vespino.
Els ciclomotors van significar, per a més d’una generació, la porta d’accés al món de la mobilitat motoritzada. Una magnífica escola de conduir. I, sobretot, el pilar de la indústria catalana de la moto, especialitzada en la fabricació d’aquesta mena de vehicles que ja pràcticament han desaparegut. I, amb ells, la història d’algunes marques il·lustres. Segons dades d’Anesdor - l’entitat que representa 29 marques del sector de les dues rodes -, l’any 2007 es van arribar a vendre 126.164 ciclomotors a l’Estat, i el 2014 les vendes havien caigut fins a 14.685 unitats, la qual cosa il·lustra clarament la mort d’aquest transport. Les causes: la redistribució de les categories de les llicències de conducció, els impostos, les traves per al crèdit al consum i l’encariment de les assegurances per als conductors més novells.
Avui els joves no únicament no volen ciclomotors. Tampoc volen tenir cotxe. En set anys el descens en l’expedició de permisos nous ha arribat a ser de gairebé un 36%, i el cens de conductors de 18 a 20 anys - el del grup dels més joves - ha caigut en més d’un 30%.
Sheryl Connelly, directora de tendències globals de Ford, ho resumeix així: “Abans el cotxe era una icona de la independència. I ara ho són els smartphones ”.
