Josep Lluís Mateo, arquitecte

ArtàJo, a la meva adolescència i joventut, freqüentava el mar, gairebé sense adonar-me de les emocions que em podia proporcionar. Els pares tenien un apartament a Coma-ruga i, com qualsevol jove a l’estiu, anaves a la platja, però en aquell moment no tenia ni idea de la importància que arribaria a tenir el mar en la meva vida”. Així introdueix l’arquitecte Josep Lluís Mateo (Barcelona, 1949) el que defineix com un estiu que canviaria la seva relació amb el mar i condicionaria el seu temps d’esbarjo per sempre.

Se situa al 1980, quan amb uns amics van llogar una caseta a Port d’Addaia, a Menorca, una casa que tenia un embarcador a sota. L’arquitecte, que seria l’autor d’obres com el Centre de Convencions Internacional de Barcelona, la Filmoteca de Catalunya i, entre molts d’altres, d’edificis i planificacions urbanes en diversos països europeus, aquell 1980 s’havia comprat la seva primera barca, una petita Zodiac. “El mar va ser una revelació per a mi, una bogeria. Sortint quan feia bo o, si feia mala mar, navegant per dins el portet natural i anant a la bocana a jugar amb les ones. Va ser aquell estiu quan vaig ser conscient de l’interès que el mar despertava en mi”.

Josep Lluís Mateo explica que aquella petita barca el va obsequiar amb moments molt intensos, també amb algun ensurt. Si anaven a l’altre costat de l’illa, la portaven a sobre del cotxe i recorrien altres costes. “A més, la meva filla Maria, molt petita llavors, anava amb nosaltres sempre vestida amb una miniarmilla salvavides, i jo la llançava al mar a veure si aquell salvavides funcionava. Em va donar tant de plaer aquella barqueta i el mar que recordo que em vaig quedar un dia més que la resta, i aquell darrer dia, jo sol amb la Zodiac, el recordo com d’acomiadament i també de promesa que em trauria més títols i lligaria per sempre la meva vida al mar. Puc dir que el 1980, a Menorca, va començar la meva vida marinera”.

Per a l’arquitecte, “no hi ha cap sensació semblant com la d’estar sol al mar. El mar t’obliga a mantenir-hi un diàleg permanent, és molt exigent, mai no pots perdre la consciència que ets al mig del mar. Li tinc un gran respecte i a la vegada m’agrada com es belluga, estar atent als vents, al sol, a les roques properes. Plàsticament, em fascina. Tot al mar pren una altra dimensió, fins i tot l’arquitectura de les costes, sovint tan lamentable, des de la distància es confon amb la natura i pot semblar maca. Potser perquè la meva feina és molt terrestre -i aèria pels viatges que he de fer-, la pau la trobo al mar. Sempre al mar”.