Lali Ayguadé: “Vaig ser una nena plena de manies, tret quan ballava”

La trobem aquest estiu fent bolos entre Berlín, Barcelona, Praga, Galícia, el País Basc... Amb De camino al otro, amb Portland, amb Incógnito. I sobretot la trobem enllestint el que serà el seu proper espectacle, el segon de llarga duració de la seva carrera, IUanMI, que s’estrenarà al Temporada Alta, a El Canal de Madrid i que, a començaments de març del 2018, arribarà al Mercat de les Flors. Lali Ayguadé (Barcelona, 1980) no para. “Treballo tant, estiu i hivern, que he de buscar moments i eines de relaxació. I saps què? Que m’agrada molt dibuixar. Observo i dibuixo, molt petit i senzill, però fixant-me en tots els detalls, també o sobretot en els que semblen més insignificants. Ho faig a llapis i després amb retolador negre fi. Així ho vaig fer per al 70 aniversari de la meva mare: li vaig regalar un dibuix de les distintes etapes de la seva vida. Observar i dibuixar per a mi és com un exercici de meditació. Sovint em demano quina diferència hi ha entre la realitat i el que dibuixo”.

Manies i pors

La ballarina i coreògrafa, quan se li demana si té alguna mania, algun costum abans de sortir a escena, contesta divertida: “Manies? Sempre n’he tingut de tota mena, moltíssimes. Amb mi no te les acabes”. Es remet especialment a la infantesa. “Vaig ser una nena plena de manies. Encara en conservo algunes, menys quan ballo, que llavors tot canvia per a mi. De petita, quan vaig ser conscient de l’existència de la mort, li vaig agafar molta por. Qualsevol cosa m’hi feia pensar. La meva germana, amb qui sempre hem estat molt unides, molt, ara se’n riu perquè, precisament, el meu nou espectacle, IUanMI, va sobre un funeral, i ella em demana si a la peça diré tot el que ha significat per a mi” [riu]. Confessa que sempre ha creat mecanismes per apaivagar aquestes pors, manies i supersticions. “Posava les sabates en línia. Si tocava els llençols amb les ungles, de seguida els havia de tocar amb tots els dits però sense les ungles i comptar fins a 14 sense respirar. També comptava cada vegada que deia adeu als pares, perquè no passés res dolent. La por a la mort altra vegada”.

El 6 i el 14

Coprotagonista del curtmentratge Timecode, candidat als Oscar 2017, admet que, tot i que la majoria de manies que tenia de nena es van esborrar quan es va fer gran, encara recorre habitualment al recurs de comptar fins a 14 sense respirar. “Ara em trobes en un aeroport. Doncs bé, quan s’enlairi l’avió, comptaré fins a 14 i després respiraré. També ho faig just abans de sortir a escena: 14, respirar i surto. Així mateix, tinc una relació estranya amb el número 6 [torna a riure]: no puc deixar un llibre en una pàgina que tingui el número 6. Si estic llegint i soc a la pàgina 26-27, em veig obligada a llegir fins a la 28 perquè si té un 6 no hi paro. Quantes manies...” Però quan la Lali Ayguadé comença a ballar, assegura que entra en un altre món, lliure de pors i de manies. Als assajos, sempre porto la mateixa roba, “uns pantalons blaus que rellisquen, com de capoeira, i una samarreta, però això té més a veure amb la necessitat de sentir-me còmoda que no amb una mania. En tot cas, hi ha dos mons per mi, el de fora i el de dins l’escena. Quan ballo, ho oblido tot. Llavors em sento segura”.