Noruega, l’Europa glacial i indòmita

Cartografiesignotes.catEn les últimes dècades del segle XX estava de moda visitar el que es coneixia com el punt més septentrional d’Europa, el cap Nord, a la costa àrtica de Noruega. Els que hi arribaven identificaven el seu vehicle amb un adhesiu ben cridaner amb la paraula Nordkapp i tothom donava per entès que el seu conductor hi havia sigut. Amb els anys vam saber, però, que el lloc més al nord del continent no és aquest sinó un que hi queda a prop, Kinnarodden, però només és accessible a peu i, per tant, poc comercial.

Independentment d’aquestes consideracions, però, a mil quilòmetres més al nord hi ha una terra noruega desconeguda per a molts que, encara ara, fa volar la imaginació: les illes Svalbard. Aquest arxipèlag ja era conegut pels pescadors víkings i russos del segle XII però no va ser fins al segle XVI (quan van començar a proliferar les expedicions al pol Nord) que no va ser ben documentat. El primer a fer-ho va ser l’explorador neerlandès Willem Barentsz. A partir d’aquell moment, Svalbard sempre va ser una terra disputada per diferents nacions europees, on van anar establint explotacions mineres i centrals baleneres. Al final, Noruega va ser qui se la va adjudicar poc després d’haver-se proclamat independent, ja a principis de segle XX.

Aquest arxipèlag àrtic comença a atraure visitants d’arreu del món a causa del seu caràcter remot i els seus paisatges extrems. La seva economia, però, encara es basa en la recerca que es fa en les diferents estacions científiques que s’hi han anat instal·lant. Tan bon punt trepitges els carrers de la capital, Longyearbyen (un petit llogaret de cases de colors enmig de glaceres), ja topes amb senyals que t’avisen de no prosseguir el camí si no és amb una arma a sobre. És una terra veritablement salvatge, on els seus 2.600 habitants són simples intrusos i els óssos polars són més que veïns habituals. Les illes són especialment muntanyoses, majoritàriament cobertes de glaç perpetu de fins a mig quilòmetre de gruix i pràcticament sense vegetació evident, tret de la tundra. El clima no és tan extrem com demanaria la seva situació geogràfica, ja que gaudeix de la influència del corrent del Golf i, curiosament, els molts jaciments fòssils de les illes ens evidencien que, en temps pretèrits, havien gaudit d’extensions boscoses temperades plenes de vida animal. No hi plou gaire però la humitat hi és omnipresent, habitualment en forma de boira que ajuda a fer créixer líquens i petites plantes, que serveixen d’aliment sobretot als rens. A part dels paisatges al·lucinants i la fauna salvatge, les aurores boreals o les expedicions amb motos de neu, el visitant que hi arriba per primera vegada té l’ocasió de conèixer dos llocs veritablement especials. Un és Pyramiden, una antiga ciutat minera que va ser fundada pels suecs el 1910 i venuda a l’URSS dues dècades més tard. Aquesta colònia havia sigut absolutament autosuficient, ja que, amb part del carbó que s’extreia de les seves mines, es proporcionava escalfor i energia a les cases i als hivernacles, on es produïen diferents aliments d’horta i carn porcina durant tot l’any. Actualment hi ha un hotel i un centre d’interpretació del lloc i es poden visitar part dels antics edificis, molts, de clara estètica soviètica.

L’altre lloc veritablement especial és l’Svalbard Global Seed Vault, un banc de llavors subterrani, on se n’emmagatzemen centenars de milions provinents de tots els racons del món. Aquest edifici no és visitable, però només veient el seu exterior i el que l’envolta ja ens vénen al cap imatges de com hauria de ser el desastre mediambiental per haver de recórrer al fons d’aquest banc.