L’aventura de portar l’art medieval al museu

BarcelonaEl Davallament d’Erill la Vall està considerat com un dels conjunts d’escultura romànica del segle XII més importants d’Europa. Però el 1907, quan es va descobrir durant l’expedició impulsada per l’Institut d’Estudis Catalans per salvar els béns de les esglésies romàniques del Pirineu, havia quedat en desús. Avui és un dels tresors del Museu Episcopal de Vic (MEV), que conserva cinc de les figures, i del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), que en té dues.

A més de la qualitat, el Davallament explica per ell mateix les vicissituds de la creació de les grans col·leccions d’art medieval del país, des dels efectes que les reformes litúrgiques tenen en l’art sacre fins a com els museus creen una nova realitat per a aquestes obres, passant per les operacions públiques per salvaguardar-les i el paper que hi juguen els col·leccionistes i els antiquaris. Les del MEV, que aquest any fa 125 anys, van arribar-hi després que mossèn Gudiol les va adquirir al mercat d’antiquaris el 1911, i les del MNAC van ingressar-hi el 1932 arran de la compra de la col·lecció Plandiura. A més d’aquests centres, cal tenir en compte els museus diocesans, el Museu de Lleida, el de Girona i museus fets a partir de col·leccions privades com el Museu Frederic Marès, on hi ha el relleu extraordinari del Mestre de Cabestany L’aparició de Jesús als seus deixebles en el mar, i el Conventet de Pedralbes.

Els canvis litúrgics i les modes

Les reformes litúrgiques, que comporten reformes als temples i la substitució d’unes peces per unes altres de més modernes, estan força lligades a la patrimonialització de l’art medieval, però són un fet menys determinant del que pot semblar d’entrada. “No hi ha dades fixes sobre aquest tema, és força subtil -explica Marc Sureda, conservador del MEV-. És una qüestió de modes i de gustos en la gestió de l’espai litúrgic, i no està subjecte a una normativa clara. Sí que hi ha, per exemple, recomanacions com les que va fer l’arquebisbe de Milà, sant Carles Borromeu, al segle XVI”.

Amb la venda i la museïtzació, aquestes peces passen de ser obres d’art sacre a objectes històrics i també valuosos. “Les esglésies s’han adaptat a cultes canviants. Es produeixen canvis en les devocions, en la litúrgia. S’hi afegeixen retaules, hi ha retaules que tapen pintures, es canvia mobiliari, es retiren imatges i se’n posen unes altres...”, explica Imma Lorés, professora d’art medieval a la Universitat de Lleida. “Coincideixen el final d’un món, el final del gust i el principi del cobejament del col·leccionisme i de la gestió del patrimoni. Són dos mons que dialoguen”. També hi tenen a veure les possibilitats econòmiques i les necessitats de cada parròquia. Amb tot, subratlla Sureda, “no es vendrà mai una peça que tingui una acceptació i un interès comunitari”. “El que ven la peça s’ha d’ajustar a normatives jurídiques, i el comprador té en compte qüestions artístiques”, afegeix Sureda.

La revalorització de l’art medieval arreu d’Europa es remunta a la segona meitat del segle XIX i a Catalunya coincideix amb la Renaixença. “Desencadena esdeveniments a ritmes diferents, des de la formació de col·leccions privades i dels museus fins a la restauració del monestir de Ripoll, que és una de les primeres grans restauracions que es fan a Espanya”, explica Lorés.

A remolc del mercat de l’art

Però el mercat de l’art es va avançar a l’afany científic. “Els antiquaris hi han jugat un paper fonamental, perquè en algunes ocasions l’interès per l’art medieval es genera abans en el comerç i en els col·leccionistes particulars que no en les institucions”, afirma el conservador del Museu de Lleida, Alberto Velasco. “A Catalunya els primers que compren pintura gòtica són els col·leccionistes particulars -subratlla-. Com que aquesta pintura no s’ajusta als cànons de la pintura del segle XVIII, no està valorada per l’acadèmia”. Aquest interès sorgeix a les dècades del 1860 i el 1870, i fa que els antiquaris es desplacin pel territori per comprar les peces directament.

La Junta de Museus es va haver d’afanyar. “Tot i que compra moltíssim, arriba una mica tard, quan ja s’ha venut molt patrimoni. El 1907 es produeix un punt d’inflexió quan s’hi incorpora la Diputació i hi aporta diners. A partir d’aquell moment treballen intensivament al territori”, explica Velasco. El clima artístic i del mercat devia ser efervescent. “Es crea una amalgama de relacions entre col·leccionistes, antiquaris i institucions que durant els primers anys del segle XX creen un ambient molt peculiar de trànsit d’obres d’art”, diu Velasco. També hi entraran en joc els especialistes i les incipients lleis de protecció del patrimoni. “Els especialistes hi jugaran un paper important, però també arriben una mica tard. El desconeixement era immens. No es comença a fer una història moderna de la pintura gòtica fins a l’aparició de mossèn Gudiol -recorda Velasco-. Quan la informació entra en circulació, els antiquaris i els col·leccionistes es nodreixen i aporten valor a les peces. No és el mateix una peça anònima que una obra de Lluís Borrassà, Jaume Huguet o Bernat Martorell”. Pel que fa a les restriccions de les vendes, la llei del patrimoni del 1931 sí que va ser més efectiva.

Els museus, creadors d’història

La venda d’una part dels murals de l’església de Santa Maria de Mur va fer saltar totes les alarmes i va detonar l’arrencament dels frescos de les esglésies dels Pirineus. Avui una operació tan “traumàtica” com aquella s’intentaria evitar, com diu Imma Lorés, però en aquell moment va ser vital. “Aquells murals eren la pell de l’edifici. Ara la perspectiva és diferent, no tot ha d’anar al museu”, afegeix.

L’entrada dels murals romànics al MNAC va generar una museografia innovadora que en bona part es manté. En un museu, les peces medievals adquireixen una nova dimensió. “El que era la pell d’un espai litúrgic es torna objecte de museu”, diu Sureda, com passa amb els murals de Sixena del MNAC. “La recontextualització de les obres d’art que fa el museu, la recerca que hi fa i la posició particular de l’esquema cultural contemporani fa que siguin insubstituïbles, i treure-les d’allà és despullar-les de la seva història”, conclou Sureda.