L’illa de Lantau o l’altra Hong Kong

Cartografiesignotes.catSobrevolant Hong Kong, just abans d’aterrar, ja prens consciència que aquesta antiga colònia britànica en realitat és un arxipèlag. Un arxipèlag i els seus nous territoris, una llenca de terra continental que va permetre augmentar el sòl edificable perquè la ciutat s’estengués. I de tots aquests territoris n’hi ha dos que són gairebé antagònics. D’una banda, la tradicional i massificada illa de Hong Kong que tots coneixem (la del pic Victòria i la massificació de gratacels) i, de l’altra, l’illa de Lantau, tan desconeguda com verge.

Lantau és l’illa més gran de Hong Kong i se situa a l’extrem oest del seu territori. Fins a l’estiu del 1998 aquesta illa era un paratge verge, amb algun poblet costaner i amb un interior selvàtic esquitxat amb temples budistes. Però aquell any es va inaugurar el nou aeroport internacional de Hong Kong, el de Chek Lap Kok. Aquesta infraestructura faraònica va ser construïda per substituir el fins aleshores aeroport de Hong Kong, l’antic Kai Tak, que havia quedat envoltat de ciutat i resultava obsolet i perillós. El nou, dissenyat per Norman Foster, es va construir en una illa artificial just enganxada a Lantau. I amb l’aeroport van arribar una autopista i un tren llançadora que connectaven amb el centre financer; un barri de gratacels, i un parc de la Disney, entre altres coses. Malgrat això, l’illa ha continuat sent un lloc gairebé verge.

Però si ens fixem detingudament en Lantau, veurem que és un espai curiós, que inquieta els més sensibles. A part d’alguns temples religiosos, l’illa alberga el fastuós monestir budista de Po Lin, que atreu milers de visitants a l’any i que ens podria recordar lleugerament el de Montserrat. El seu recinte és immens i la seva arquitectura espectacular ens transporta a la Xina més clàssica. A part dels edificis centrals, el monestir està equipat amb annexos destinats al dia a dia de monjos i pelegrins. Però un dels llocs per on tothom acaba passant és un enorme restaurant on serveixen un menú vegetarià calcat al que mengen els monjos: ranxo xinès molt simple, sempre maridat amb te calent sobre estovalles de quadres. Res de begudes alcohòliques ni carn. A prop, hi ha un turó coronat pel Buda Tian Tan, durant un temps el buda a l’aire lliure més gran del món, equipat amb un fenomenal mirador circular amb vistes sobre la jungla i el mar. Ja sortint del temple topem amb la visió inquietant d’uns grans magatzems a l’aire lliure anomenats Ngong Ping, on, a part de poder comprar objectes made in China, es pot agafar un modern telefèric que ofereix mitja hora de viatge espectacular sobre aquesta part del port de Victòria.

Amb tot, el tresor de l’illa bé podria ser Tai O, una petita vila de pescadors col·locada enmig de la desembocadura d’un riu discret i relativament lluny de Po Lin. Aquesta població contrasta tant amb la resta de Hong Kong que sembla que no hi pertanyi. Aquí no hi ha gratacels descomunals, ni aglomeracions de treballadores filipines sortint de la feina, ni taxis arrauxats, ni botigues de Rolex falsos o sastres de costura ràpida. Aquí els carrers són estrets i de vianants i no hi ha cotxes, sinó centenars d’embarcacions. Les cases (anomenades pang uks ) són molt baixes i construïdes amb materials lleugers i humils, la majoria clavades sota l’aigua. Els seus habitants, que històricament havien fet de pescadors i estraperlistes, continuen sortint a pescar i ofereixen els seus productes a turistes i locals, majoritàriament en forma de peix sec. Entre cases, botigues de peix i canals trobem petits edificis que serveixen de temples dedicats a les deïtats protectores dels pescadors i les cases de menjars ofereixen només peix local cuinat amb mil i una receptes. Aquí tot encara és genuí.