L’illa del vaixell de guerra

Cartografiesignotes.catHi havia una vegada, allà al país del sol naixent, una petita illa que anava creixent i creixent, i de la qual els seus habitants van arribar a explotar tant els seus recursos i a viure-hi tan amuntegats que, al final, la van haver d’abandonar. I, sense adonar-se’n, a mesura d’anar-la fent créixer i de protegir-la dels embats de les ones, l’illa va acabar semblant un enorme, gris i petri vaixell de guerra.

Aquesta illa de conte (o de pel·lícula) és Hashima, i és una de les 505 illes deshabitades de la prefectura de Nagasaki, situada a 9 milles nàutiques del port d’aquesta ciutat, al sud-oest del Japó. Popularment se la coneix amb el nom de Gunkanjima, que significa cuirassat o vaixell de guerra, i es tracta d’una illa pràcticament artificial que es va anar construint a mesura que les necessitats d’incrementar l’explotació del jaciment de carbó submarí del seu subsòl anaven augmentant.

Fins a l’any 1887 la petita illa estava deshabitada, tot i que ja abans es coneixia l’existència d’una important beta de carbó. A partir del 1890, quan el gegant Mitsubishi compra la mina, Hashima comença a ampliar notablement les seves instal·lacions extractives i la mà d’obra comença a arribar a l’illa en grans quantitats per establir-s’hi permanentment. És a partir d’aquest moment, i fins al 1931, que l’illa va arribar a experimentar fins a sis ampliacions artificials de la seva superfície, sempre amb la intenció d’incrementar la capacitat de les instal·lacions industrials i residencials -amb els seus serveis associats-, per fer d’aquest petit tros de terra una veritable ciutat a l’estil de les colònies industrials de casa nostra.

Avui en dia, i després de l’ampliació del 1931, l’illa fa 480 metres de llarg i 160 metres d’ample i té una superfície de 6,3 hectàrees. Des del 1974 està deshabitada a causa de la ràpida substitució del carbó com a font d’energia primària a favor del petroli, que va fer caure ràpidament l’activitat del pou i va provocar la fugida forçada dels seus habitants. A l’illa hi havien arribat a viure 5.300 persones a principis de la dècada del 1950, cosa que va fer que es registrés el rècord mundial de densitat de població a finals de la mateixa dècada. Tot això va ser durant els anys daurats de la colònia, que també tenia una cara ben fosca pels crims de guerra comesos pel Japó durant la Segona Guerra Mundial, ja que es va fer servir com a camp de treballs forçats, tortures i mort de centenars de coreans i xinesos. D’aquells temps, encara no prou llunyans, ara poca cosa en queda i tota l’illa mostra un notable deteriorament fruit dels més de quaranta anys d’abandonament i els embats de les inclemències meteorològiques, especialment els tifons que l’assoten any rere any.

Després de 35 anys d’estar tancada al públic, Hashima va tornar a rebre visitants l’any 2009. Hi arribaven en vaixells i amb un itinerari turístic amb grans mesures de seguretat per garantir una visita sense perills. De fet, la gran resposta del públic ha demostrat que aquesta illa ha despertat, ja des de fa temps, gran interès i no ha trigat a ser objecte de documentals, filmacions (d’anuncis i, fins i tot, de seqüències del film Skyfall de James Bond), sessions fotogràfiques i, per acabar de posar-la a l’abast de tothom, d’un itinerari virtual de l’Street View de Google. També des del 2015 l’illa és Patrimoni Mundial de la Unesco com a lloc emblemàtic de la Revolució Industrial de l’era Meiji japonesa. Malgrat això, aquesta distinció ha despertat certa indignació a les dues Corees i la Xina pel poc reconeixement dels greuges que el Japó va infligir a l’illa a presoners de tots tres països en temps de guerra.