De quan Llao i Skell es van enfrontar... a Oregon

Cartografiesignotes.catCrater Lake és, segurament, el lloc més impressionant de l’estat d’Oregon. Aquest peculiar llac i el seu entorn es mostra salvatge, descomunal, i ens fa sentir molt insignificants. Arribar-hi des del sud, per carreteres plenes de viaranys i sense gairebé traces de civilització, és una experiència que ja de per si val la pena viure.

El camí des de Califòrnia cap al Crater Lake ressegueix la serralada de les Cascades, mil quilòmetres de volcans i glaceres que arriben fins a la Colúmbia Britànica, al Canadà. Reading és l’última ciutat que trobarem en el nostre camí abans de deixar Califòrnia i endinsar-nos a Oregon. Abans, però, ens toparem amb l’impressionant Mount Shasta, un altre volcà descomunal, sagrat per als natius des de fa milers d’anys, que actualment està adormit. Val a dir que el caràcter sagrat del volcà s’ha anat deteriorant amb el temps fins al punt que, des dels anys 70, els voltants del llac reben la visita incansable d’un nombre ingent de sectaris, hippies new age i investigadors atrets pels suposats fenòmens paranormals de la zona. La carretera en direcció al Crater Lake és bona i no està gaire transitada. A partir d’ara la vegetació agafarà tot el protagonisme, juntament amb l’orografia. Pujant per la part meridional de les Cascades la massa boscosa és infinita, i hi predominen les coníferes amb noms tan exòtics com cedre d’encens, pi ponderosa o juníperus, tots genuïns d’aquesta part d’Amèrica. Aquesta vegetació arcaica i feréstega és l’hàbitat perfecte per a espècies animals com l’ós bru o el coiot, tot i que el protagonisme se l’endú, sense cap mena de dubte, el que els natius anomenaven sasquatch. Segons molts, aquesta mena de simi gegant (que s’assembla misteriosament al Chewaka de La guerra de les galàxies i que és conegut popularment com a bigfoot ) fa la seva vida discretament per aquest entorn i poques vegades s’ha mostrat en públic. Tanmateix, sempre existeix un exèrcit de sonats amb l’obsessió d’esmerçar-hi diners i temps vital per ser els primers d’atrapar-lo, fins i tot instal·lant paranys especials.

Creences folklòriques al marge, el terreny denota que la zona ha sigut sacsejada sovint per la potència transformadora dels volcans, i no és estrany veure la carretera passant enmig d’immenses colades de lava, encara netes de vegetació. Ben entrats a l’estat d’Oregon el paisatge es fa més frondós, però des d’una certa alçada l’horitzó s’obre per mostrar-se en les seves contradiccions: sovint en un extrem de l’altiplà és fàcil veure cortines de pluja despenjant-se mentre que en un altre es veuen diferents columnes de fum de focs naturals causats per llamps. Tot alhora. I quan la carretera sembla que es cansi de pujar és quan arribem al nostre objectiu, un immens llac rodó gegantí de ribes escarpades plenes de bosc i un silenci aclaparador. Aquest llac té una superfície total igual que mitja ciutat de Barcelona i una profunditat de més mig quilòmetre. És el que queda d’un antic volcà anomenat Mazama, que es va ensorrar fa milers d’anys i que la pluja es va encarregar d’omplir d’aigua. El resultat és aquest, una enorme caldera d’aigües blau marí i un parell de petits cons volcànics que apareixen com illes en un dels seus extrems: Wizard Island i Phantom Ship. Malgrat que és l’únic parc nacional de l’estat, no és un lloc extremadament visitat, tot i que ofereix múltiples senders per recórrer-lo tot sencer i gaudir d’una tranquil·litat poc freqüent.

Les antigues llegendes dels natius klamath expliquen que la muntanya de Mazama era la llar de Llao, el déu de l’inframón, la qual va quedar destruïda després d’una batalla ferotge amb un altre déu, Skell, el déu del cel. Passés el que passés, la imatge d’aquesta caldera volcànica oberta davant els nostres peus ens farà pensar que sí, que en algun moment, i sense cap mena de dubte, aquest lloc va ser la llar dels déus.