Ha arribat aquella època de l’any en la qual, per fi, després de mesos frenètics que han absorbit totes les nostres energies, ens podem dedicar a allò que en diuen dolce far niente, al plaer de no fer res. Un moment perfecte per posar en pràctica l’ancestral art de la migdiada, un ritual molt mediterrani que durant generacions ha buidat els carrers de signes de vida durant les hores centrals del dia. Ja sigui al costat del mar, amb el vaivé de les onades i la brisa marina, o en una gandula sota l’ombra d’una pineda, aquesta petita becaina és un plaer dels déus i amaga alguns secrets.
Per començar, encara que la cultura popular associï la migdiada a una invenció dels llatins, aquells mandrosos a qui el sol i la calor fa agafar son, la necessitat de dormir uns minuts després de dinar té explicacions fisiològiques que s’apliquen a tot ésser humà. Tal com explica el doctor Eduard Estivill, especialista en la medicina del son, durant les vint-i-quatre hores del dia el cervell necessita dormir en dos moments diferents: durant la nit, el son nocturn que rondaria les vuit hores; i el son diürn, que es fa vuit hores després d’haver-nos llevat. És aquell moment que ens agafa la famosa soneta del migdia. Però que les ànsies per dormir no s’apoderin de nosaltres: la migdiada no pot durar més de vint minuts. “Quan una persona dorm és com si baixés els esglaons d’una escala -explica Estivill-: el primer esglaó és el son superficial, que dura poc més d’un quart d’hora, i si baixem al segon esglaó ja entrem en el son profund”. Traspassar aquesta frontera, segons l’expert, només ens provocarà un mal despertar, sovint amb mal de cap i un mal humor de campionat.
En molts casos les persones que s’abandonen als excessos de la migdiada són aquelles que intenten suplir les hores que no han pogut dormir a la nit. Un greu error. O com a mínim, un acte del tot inútil. “La falta d’hores de son nocturnes mai es recuperen”, remarca Estivill. L’acte de dormir és equivalent a un taller de reparació i restauració de tota l’energia que hem gastat durant el dia. Això sí, la quantitat d’hores de son nocturn depèn molt de l’edat. En el cas dels nens, que es mouen molt i aprenen constantment, a la nit han de dormir com a mínim onze hores. Els adolescents necessiten nou hores, els adults, vuit, i els ancians, sis. “Però tots ells haurien de fer la migdiada”, puntualitza el doctor, que recorda que tot i dormir les hores correctes, el cervell té necessitat de dormir al cap de vuit hores d’haver-se llevat. Si surts de festa i et lleves a les 11 h, també tindràs la necessitat de dormir vuit hores després, amb tot el que això comporta. D’altra banda, no calen grans coses per fer aquesta becaina: amb un sofà, un cotxe o una gandula n’hi ha prou. “I res de posar-se al llit en pijama”, afegeix Estivill. Només és aconsellable buscar un lloc on la temperatura sigui una mica fresca i hi hagi poca llum.
Encara que la recomanació de la majoria d’experts sigui la de dormir un màxim de vint minuts, no han faltat investigacions que defensen altres teories. És el cas d’un estudi publicat el passat mes de gener per la Universitat de Pennsilvània que assegura que el temps ideal fent la becaina és d’una hora. Segons els científics, de les tres mil persones que havien participat en la prova, només les que havien dormit una mitjana de seixanta-tres minuts mostraven després un rendiment cognitiu més alt i més eficàcia a l’hora de treballar. Sigui com sigui, el que tenim clar és que l’hora de la migdiada és un dels grans plaers de l’estiu. Haurem de fer cas a la ciència.
Tot el que potser no saps sobre la migdiada
El doctor Eduard Estivill explica que la migdiada hauria de tenir un paper important en el nostre dia a dia. A l’hora de fer-la, però, cal tenir en compte el següent:
- Vuit hores després d’haver-nos llevat és quan el cos demana fer la migdiada. És una necessitat del nostre cervell.
- La becaina ha de ser curta. Això vol dir que ha de durar aproximadament uns vint minuts. Si la fem massa llarga, ens despertarem amb la sensació que la migdiada no ha sigut reparadora, ja que haurem entrat en un son massa profund.
- La migdiada no serveix per substituir les hores de son que no hem dormit a la nit. Hem de dormir les hores que ens toquen a la nit i durant el dia fer la becaina, així ens assegurarem passar una bona tarda.
- La migdiada és bona a totes les edats. Des de la infantesa fins a la vellesa, l’hauria de fer tothom.
Quan la migdiada es converteix en un negoci
Era qüestió de temps que algun emprenedor espavilat posés en marxa un negoci relacionat amb la becaina. Al juny va obrir a Madrid el Siesta and Go, el primer negoci al país que es dedica exclusivament a donar un servei de descans durant el dia. Situat en un nucli empresarial de la capital espanyola, aquest local s’ha convertit en una oportunitat de descans per als treballadors de la zona, que poden anar-hi a fer una petita becaina o simplement a resguardar-se en un entorn de tranquil·litat fins que hagin de tornar a treballar. Anomenat col·loquialment el siestódromo, el fet és que aquest tipus de nap bar ja fa temps que existeix en països com Bèlgica o l’Argentina. María Estrella Jorro de Inza, propietària de l’establiment a Madrid, va descobrir aquest negoci al Japó, on, fins i tot, hi ha centres de descans exclusius per a homes i dones. No va dubtar ni un moment a importar aquesta idea en un país tan amant de la migdiada. En el seu local, els clients poden pagar des de 3 euros per mitja hora fins a 20 euros per tres hores. També es pot escollir entre una llitera, una habitació individual i un sofà. I, per acabar-ho d’arrodonir, els clients reben unes sabatilles d’estar per casa i samarretes còmodes per poder-se estirar tranquil·lament. Ah! I res de despertadors. Als clients els desperten suaument els treballadors a l’hora que demanin.
Quin és l'origen de la paraula ‘siesta’?
El terme siesta té el seu origen en l’anomenada hora sexta, en llatí. Durant l’època romana, es dividia el dia en dotze hores. És a dir, que la primera hora del seu dia coincideix amb la setena del nostre sistema de vint-i-quatre hores. Per això, el migdia era anomenat la sexta hora. D’aquí va néixer l’expressió sextejar o guardar la sexta, que més tard es va deformar i en castellà es coneix com a sestear o guardar la siesta. Tot i que la paraula té origen llatí, l’acte de fer la migdiada no és exclusiu del Mediterrani: es fa des de fa segles en molts altres llocs, com ara la Xina, l’Índia, els països del Pròxim Orient i les Filipines, per exemple.
