DÍGITS I ANDRÒMINES

No tots els bits són iguals

Les xarxes de telecomunicacions no són neutrals. I no sempre ens convé que ho siguin

No tots els bits són iguals

Torna el debat sobre l’anomenada neutralitat de xarxa. La posició políticament correcta sosté que les operadores de telecomunicacions no han de discriminar les prestacions dels seus serveis segons el tipus de contingut que transporten: quan un consumidor contracta una connexió, adquireix el dret a fer-la servir com vulgui. En canvi, els gestors de les infraestructures reclamen el dret a gestionar-les de manera eficient. Uns al·leguen que la neutralitat forma part de l’essència d’internet, i els altres addueixen que dimensionar les xarxes per atendre la demanda màxima no és viable econòmicament. A més, hi ha serveis que competeixen amb els de les operadores: algunes companyies havien arribat a impedir l’ús de telefonia IP, com Skype.

L’episodi més recent l’ha provocat Vodafone amb les tarifes Pass, amb les quals pagant un suplement aturen el comptador mensual de consum de dades mòbils mentre es fan servir determinats tipus de serveis: aplicacions de xat, de música i de xarxes socials. Els puristes acusen aquestes modalitats de vulnerar la neutralitat, però la realitat és que no ho fan. L’operadora no discrimina tècnicament cap tipus de trànsit per sobre d’un altre, i ni tan sols exclou cap aplicació: s’ha compromès a afegir a la llista inicial de serveis exempts qualsevol altre dels tipus indicats que ho demani, cosa que neutralitza, així, el ridícul argument que els acusava de discriminar els gais perquè es citava Tinder i no l’equivalent per a homosexuals Grindr. Si els Pass atempten contra la neutralitat de xarxa, també ho fan les tarifes normals de telecomunicacions, i tots trobem lògic pagar més per una connexió de fibra de 300 Mbps que per una de 50 Mbps.

Sigui com sigui, l’ideal d’unes xarxes perfectament neutrals és utòpic. El cas més evident de vulneració de la neutralitat és la censura estatal per motius polítics, ideològics o de seguretat: a la Xina naveguen per una xarxa completament separada de la nostra, Líbia i Egipte s’han desconnectat d’internet quan els ha convingut i Indonèsia acaba de prohibir l’ús de Telegram perquè no pot xafardejar què es diu als xats, tal com el Brasil va fer amb WhatsApp. També vulnera la neutralitat el bloqueig de continguts inadequats com la pornografia infantil, i sospito que la majoria dels lectors hi estan d’acord.

Un exemple més pròxim: Netflix publica mensualment la velocitat mitjana amb què els clients de cada operadora accedeixen al seu contingut audiovisual, i aquí els de Telefónica són sempre els que ho tenen pitjor, perquè les altres operadores proporcionen a Netflix un canal privilegiat d’interconnexió amb les seves xarxes, mentre que Telefónica es nega a fer-ho si el gegant de l’ streaming no li paga. Qui esquiva en aquest cas la neutralitat? Telefónica, tractant el trànsit de Netflix igual que la resta? O els seus rivals, donant prioritat al trànsit de Netflix per millorar el servei als abonats? Tot s’entén millor sabent que Telefónica explota Movistar+, un servei rival de Netflix que funciona com una seda per als seus clients.

El suposat debat sobre la neutralitat de les xarxes ens arriba contaminat per la situació als EUA. Allà la cobertura geogràfica de les telecos és molt menys uniforme que aquí: una família es pot trobar sense accés a un servei determinat si l’única companyia que atén la seva zona no l’ofereix. A Europa, en canvi, la regulació obliga els propietaris de xarxes a compartir-les amb els rivals. Per tant, si no estem satisfets amb el que ens ofereixen podem canviar a la competència.

En tot cas, l’evolució de les telecomunicacions posa en qüestió el suposat ideal de la neutralitat. La 5G oferirà més rapidesa, més capacitat i menys latència, però no tots els serveis en gaudiran. Gràcies a la tecnologia de network slicing cada xarxa es podrà comportar com diverses xarxes virtuals amb nivells de rendiment diferents, i així ha de ser. ¿O és que el dret de veure les parides que diu el youtuber de torn ha de passar per sobre de les necessitats d’aplicacions crítiques, com una operació quirúrgica a distància o la comunicació entre cotxes autònoms que evitarà que xoquin?

RESTRICCIONS GEOGRÀFIQUES

Alguns espectadors es queixaven de no poder veure Las cloacas de Interior a la web de TV3 des de fora de Catalunya (i, en alguns casos, des de dins) perquè els drets de difusió contractats ho impedien. La BBC va ser pionera en aquesta pràctica: considera que el seu mandat de servei públic només abasta els ciutadans britànics, que paguen el cànon anual que sosté l’emissora pública. Fins que no s’apliqui el mercat audiovisual únic a la UE, les noves plataformes de televisió a la carta també restringeixen segons el lloc de visionat: les sèries de Netflix no estan disponibles a tot arreu, i fins i tot si descarregues un episodi al teu dispositiu mentre ets en un altre país, pot ser que no el vegis quan tornis a casa.

APLIS MÒBILS GENS NEUTRALS

Paradoxalment, molts dels puristes que reclamen la neutralitat de les xarxes ho fan des dels seus smartphones amb aplicacions mòbils que sovint són l’única via possible per accedir a determinats serveis digitals. Tres exemples: la missatgeria de WhatsApp, el pagament als parquímetres de Barcelona i els horaris en temps real dels trens de Rodalies no disposen d’accés web, el sistema més universal per difondre informació. I encara pitjor: la gran majoria d’aquestes aplicacions mòbils només es poden descarregar de dues botigues: la Play Store per a Android i l’App Store per a iOS, gestionades per dues empreses privades, Apple i Google, amb criteris completament arbitraris d’inclusió i visibilitat als catàlegs respectius.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT