«Fa dos anys em vaig divertir amb ‘Els amics de Pau Riba’»

PalmaA Pau Riba li costa parlar dels seus estius i més encara d’un estiu especial. “Jo què sé dels meus estius”, diu l’artista polifacètic mig amb desgana, però també deixant la porta oberta, com si li sabés greu deixar la periodista sense resposta. “Torna’m a trucar, que m’ho penso”. El segon cop que se’l truca: “Uf, no m’ho he pensat. A més, estic de vacances, a visitar amics. Per què no em truques la setmana que ve? És que jo què sé...”.

A la tercera, quan se li demana si ja ens pot explicar un estiu que li hagi deixat empremta, Pau Riba diu amb un to de veu cansada: “No m’ho he pensat. Però, saps què, fa dos anys, a l’estiu, em vaig divertir fent Els amics de Pau Riba. Aquell periodista que fa El suplement d’estiu a Catalunya Ràdio, el Ricard Ustrell, em va dir que em cedia 10 minuts setmanals del seu programa perquè fes el que volgués. Jo m’ho vaig rumiar i li vaig parlar de fer alguna cosa amb els amics, una cosa que havia de tenir a veure amb la música, amb el soroll, perquè les imatges a la ràdio no es veuen. I així va sortir Els amics de Pau Riba. Va quedar prou satisfet, els amics, també, i a mi em va agradar fer-ho” .

En aquest punt, sembla que Pau Riba dóna per acabat el relat. Li demanes que expliqui una mica més com ho va concebre i algunes anècdotes d’un espai radiofònic que es va fer des de mitjans de juliol a finals d’agost del 2014, durant 10 minuts els dissabtes cap al migdia. “Vam fer sorolls. També vaig haver de fer una cortineta musical per introduir el meu espai. Es tractava de fer renous, d’improvisar sorolls que tinguessin relació amb el que cada un dels meus amics fa a la feina i jo els acompanyava per fer-ho més musical. Eren experiments sonors”.

Hi va haver de tot: “Vam començar amb el Jordi Roca, el millor pastisser del món. Ell batia un ou i jo tocava i cantava, i vam fer una truita sonora. Amb el Miquel Àngel Joan, Llonovoy, vam fer sonar tota mena de joguines estranyes. Amb el Miquel Barceló, el pintor, ho vam fer per telèfon i ell m’anava dient quins ingredients havia de posar per fer un quadre i jo el feia potenciant els sorolls, però quan ho tenia tot al mig, va entrar un noi i ho va barrejar, un desastre de quadre. Amb la Joana Bravo vam estripar papers i vam fer una batalla, jocs de paraules. Amb la Sílvia Pérez Cruz vam cantar una cançó meva. Amb el Víctor Nubla vam fer sorolls amb un sintetitzador. I amb el Jordi Valls ens vam escridassar l’un a l’altre tan fort que no se sabia què fèiem. M’hauria agradat continuar l’estiu següent, però no va poder ser”.