“El teatre no viu un bon moment com a llenguatge artístic”

PalmaL’any que es compleixen dues dècades de la mort de l’escriptor Miquel Àngel Riera, Pep Tosar (Artà, 1961) ha recuperat Poemes a Nai, un espectacle de poesia i música que no ha deixat de fer des que el va estrenar al Teatre Lliure de Barcelona el 1990 amb Lluís Massanet i Joan Bibiloni. Aquest diumenge el torna a pujar als escenaris, a Pollença.

Passats vint anys de la seva mort, com sents Miquel Àngel Riera?

Va ser el primer poeta d’aquella generació de postguerra que vaig conèixer, abans que Blai Bonet i els altres. Jo anava a escola a Manacor, tocava la guitarra i feia cançons i havia musicat alguns poemes de Riera. La seva poesia és perdurable, no ha envellit gens.

Quina percepció tens de la situació actual del teatre?

No tinc una visió gaire optimista del teatre en general. Les coses al teatre no passen al marge del que succeeix en altres àmbits. Des del meu punt de vista, el teatre no viu un bon moment com a llenguatge artístic. Com en gairebé tot, prevalen els diners, la rendibilitat econòmica, i això ha penetrat fins al darrer racó. Fins i tot en els escenaris públics, que sempre havien estat artísticament més protegits, ara també hi ha un domini dels diners que ho condiciona tot. I això passa a les Balears, a Catalunya i arreu d’Espanya. I passa més que a la majoria de països del món, sobretot molt més que no en aquells que tenen i mantenen una tradició de teatre.

¿Quines conseqüències creus que ja s’han fet visibles per aquesta prevalença dels pressupostos i dels resultats econòmics en el teatre o en la cultura en general?

Estem culminant, o ja ha culminat, el procés d’ingenuïtzació o estupidització del públic, un públic que fa 25 anys es considerava preparat per gaudir d’un teatre entès com a llenguatge artístic.

I ara què passa?

Ara si no fas un teatre excessivament populista, amb els actors o actrius que estan fent la vulgaritat més gran a la televisió, no entres en les programacions, ni en les privades ni en les públiques. Si no fos lamentable, tindria una certa gràcia veure com avui els escenaris oficials diuen o pensen que no faran un sainet vulgar; programen o fan Shakespeare, però el fan amb el format del sainet vulgar. Així qualsevol pot dir que ha anat a veure Shakespeare i bravejar que l’ha entès. Avui totes les obres estan construïdes per evitar el fracàs econòmic. I això ens ho trobem en el repartiment o, el que és més greu, en la dramaturgia. Quantes vegades no sentim allò de “No diguis aquesta frase que no l’entendran, és massa elevada, abaixa el nivell”. El que deia, estupidització.

¿Al marge dels motius econòmics, no creus que n’hi ha d’altres?

La política també s’ha volgut ficar als teatres. A les Balears en som pioners, però està passant arreu que, en no saber-ne, mesclen l’amateurisme amb el teatre professional. En aquests temps de crisi, als responsables polítics ja els ha vingut bé que els autors i actors de teatre hagin cercat noves fórmules per poder seguir treballant. Parlo del microteatre o del teatre de barra. Amb això, la política normalitza la precarietat: d’aquí no res tindrem literatura de barra, quatre fulls d’una obra de Shakespeare per llegir als bars.

¿Però no es pot pensar que fórmules com aquestes acosten un públic que no és consumidor habitual de cultura?

El públic no hauria de necessitar trampes ni caramels per familiaritzar-se amb la cultura.

Des que vau deixar el teatre Maldà, heu intentat convèncer la Diputació de Barcelona per poder recuperar les sales de l’antic Institut del Teatre i fer-hi un projecte similar.

Aquí sempre passa igual. Hem fet moltíssimes reunions, a tothom li sembla una gran idea. Jo hi he estudiat i m’ho conec perfectament, té unes possibilitats immenses. Però ningú fa res, no decideixen res. I el projecte dorm en alguna taula de la Diputació de Barcelona.

Quins projectes imminents tens?

He començat a treballar en un espectacle a partir del llibre Pallassos i monstres, de l’Albert Sánchez Piñol. N’he parlat amb ell i hi està encantat. Ho vull fer com a espectacle de pallassos, perquè aquest llibre sobre els dictadors africans està escrit de l’única manera que es poden relatar aquestes atrocitats: des de la ironia. I l’any que ve faré cinc setmanes al Romea amb Federico García.