Rebel·lió al Pacífic

BarcelonaRecordo que de petit vaig veure a la tele de casa una reposició de la pel·lícula Rebel·lió a bord (1962), concretament l’escena en què la princesa tahitiana Maimiti atreu Marlon Brando darrere d’uns matolls per petonejar-se. Em va deixar corprès. Qui hagués pogut ser un d’aquells mariners anglesos que es van rebel·lar contra l’opressió i van decidir deixar-ho tot per viure al paradís dels mars del Sud, torrant-se a la platja i envoltats de noies polinèsies la resta de la seva vida. Tot va quedar en el meu imaginari infantil fins que, anys més tard, vaig descobrir que la història és certa i que va tenir un final feliç a l’illa de Norfolk, a Oceania.

Situada a mil quatre-cents quilòmetres d’Austràlia, que és l’estat al qual pertany, i a mil de Nova Zelanda, Norfolk és la més gran de les tres illes que formen l’arxipèlag, amb l’illa Phillip i l’illa Nepean.

Amb el seu clima subtropical de temperatures agradables tot l’any i la seva llunyania de la civilització sembla el lloc idíl·lic per retirar-se de tot i tothom. Si això encara no convenç, s’ha de dir que les poc més de 1.600 persones que hi habiten viuen en una harmonia bucòlica celebrant festivals culturals i consumint productes propis de la terra-la importació de fruita i verdura està prohibida- enmig de prats d’herba d’un verd perpetu. Però aquesta illa, digna de Pat el carter, no va tenir uns inicis fàcils. Els maoris la van fer servir per avituallar-se en els seus viatges entre Nova Zelanda i Nova Caledònia. Fins i tot s’hi van establir durant prop de sis-cents anys, però al segle XV la seva presència a l’illa desapareix sense que s’hagi trobat una explicació lògica. El famós navegant anglès James Cook va ser el primer europeu que hi va arribar, el 1774. A partir d’aquell moment els britànics la van incorporar al seu imperi i van intentar colonitzar-la. Igual que van fer amb Austràlia, la van transformar en presidi d’ultramar i hi van portar desenes de convictes per treballar als camps. Els intents de conrear lli, indispensable per a les veles de la flota anglesa, van fracassar i les disputes entre els colons van fer que en dues ocasions més l’illa quedés abandonada. Però quan tot semblava perdut va ser quan Marlon Brando va entrar en acció. Bé, no exactament ell, els descendents dels autèntics amotinats.

Tots coneixem més o menys la història d’aquesta rebel·lió que va donar lloc a tres pel·lícules, però el que no és gaire clar és com va acabar. Recapitulem: el 28 d’abril del 1789 bona part de la tripulació de la fragata britànica Bounty va prendre el control del vaixell i van buscar un lloc per amagar-se. El seu cap, Fletcher Christian, va recollir un grup de tahitians (la majoria dones) i va buscar un indret amagat per instal·lar-se. L’illa de Pitcairn va ser el lloc triat, ja que la seva posició a les cartes de navegació no era correcta, cosa que els permetria escapar-se de les embarcacions de l’armada de Sa Majestat que s’enviarien per capturar-los. Després de destruir la Bounty van fundar el primer assentament a l’illa. La majoria dels anglesos van morir en els anys següents a conseqüència de les disputes per la propietat de les dones. Malgrat això, vint anys més tard una petita comunitat mestissa havia prosperat a Pitcairn. Finalment descoberts, el pragmatisme britànic es va posar en marxa. Tot i ser proscrits se’ls va concedir el perdó si poblaven l’illa de Norfolk.

Cada vuit de juny els illencs celebren el Bounty Day, un gran festival en què es commemora l’arribada dels colons que finalment van tenir èxit en el poblament d’aquest racó de món. Abillats amb barrets de palla plens de flors i vestits a la moda del segle XIX, xerren entre ells en la llengua de Norfolk (una barreja d’anglès del segle XVIII i tahitià), tot desfilant festivament pels carrers de Kingston, la capital, i buscant un lloc a la gespa que els envolta per fer el pícnic amb què acaben la festa. No em digueu que una vida així no és un bon final per a un motí.