“Fins als 7 anys no vaig anar a la platja. Era l’estiu del 82”

PalmaLa gent de l’interior de Mallorca, fins fa relativament pocs anys, no solia anar a la platja. Ens ho recorda Roser Amills (Algaida, 1974), i no és una persona gran. Aquest fet és el responsable que, en preguntar a l’escriptora i comunicadora mallorquina, establerta des dels 17 anys a Barcelona, fixi l’estiu de la seva vida en el 1982, la primera vegada que ella, amb 7 anys i mig, va posar els peus dins el mar.

Els períodes estivals de Roser Amills, com a filla de pagesa i nena d’un municipi que no té mar, estaven del tot lligats al camp. “Els estius de la meva infantesa estan molt marcats per les feines del camp. De petita em feien aixecar abans que sortís el sol per anar a tomar ametles i garroves al matí i forratge per als conills els horabaixes. La meva àvia materna era tan pagesa que no consentia que una sola ametla quedés a la branca. Em feia molta mandra, però quan ja era damunt el carretó tirat per una somereta que nomia Margalida, la mandra s’havia passat. M’agradava jeure damunt el caramull de les veles, unes teles gruixudes i que pesaven una animalada, mentre fèiem el camí cap a la finca”.

Aquell estiu del 1982 hauria sigut com qualsevol dels anteriors feinejant al camp, pujant als arbres o recollint les ametlles i les garrofes que botaven fora de la gran tela, o esclovellant aquelles ametlles quan queia el dia al carrer, a la porta de casa, com feien tots els veïns; hauria sigut igual si no fos perquè el seu tiet Joan, que aleshores estudiava medicina a Barcelona i arribava per passar unes setmanes amb la família, va dir als nebots de portar-los a la platja, a ses Covetes, al començament del Trenc. “La mare, l’àvia i la resta de la família s’escandalitzaren. No hi havíem anat mai, a la platja. Així i tot, ens compraren uns banyadors que ens venien grossos (per aprofitar-los un parell d’estius) i unes sandàlies de goma que ens varen fer molt feliços. Canviàrem els panerons de les ametles per un petit poal de plàstic i començàrem a recollir copinyes, pedretes, una esponja amb la qual jo després em rentava a casa, i pegellides, moltes pegellides”.

Aquell estiu, amb 7 anys i mig, va ser diferent per a Roser Amills, almenys alternava les tasques del camp amb unes quantes sortides a la platja. “Aquella primera vegada que hi vaig anar, en arribar a casa i ficar-me al llit, quasi em vaig caure. M’havia quedat al cos el moviment de la mar. És curiós, no vaig aprendre a nedar llavors i, com a bona pagesa mallorquina, mai no n’he sabut, ni m’interessa. Amb surar en tinc prou”.