Santa Helena i Napoleó

Cartografiesignotes.catAbans que s’obrís al trànsit el canal de Suez, l’illa de Santa Helena era parada obligada per a qualsevol vaixell que fes ruta des d’Àsia cap a Europa. La circumnavegació de l’Àfrica era una aventura perillosa i pesada, i Santa Helena esdevenia un trencament de setmanes (si no mesos) de navegació feixuga. Una veritable alenada d’aire fresc per a les tripulacions.

Aquesta illa volcànica, de les més remotes del planeta, se situa enmig de l’Atlàntic, a prop del tròpic de Capricorn i sobre la dorsal atlàntica. El riu Cunene, que fa de línia fronterera entre Namíbia i Angola, queda perpendicular a l’illa, a gairebé dos mil quilòmetres de distància. Per l’altra banda, les costes del Brasil encara són més remotes: el doble de distància en sentit contrari. Aquesta petita illa de poc més de quatre mil habitants i habitualment coberta de boira va ser descoberta per navegants portuguesos ara farà cinc-cents anys, tot i que també era freqüentada per holandesos i britànics. Aquests últims hi van veure un interès estratègic i la Companyia Britànica de les Índies Orientals se la va quedar. Santa Helena, durant la seva història, no només era una parada de vaixells mercants sinó que molts exploradors i científics hi feien cap. James Cook hi va passar durant la seva segona circumnavegació del planeta, l’astrònom Edmond Halley hi va fer investigacions astronòmiques i hi va instal·lar el primer observatori astronòmic de l’hemisferi sud i, fins i tot, Darwin hi va fer parada en algunes ocasions. Ja com a territori britànic, però, va servir de presidi per a presoners de les guerres dels bòers de Sud-àfrica i per a Napoleó Bonaparte, que hi va viure els seus últims anys. L’illa, però, també va ser el primer territori del món que veuria l’abolició de l’esclavitud gràcies a un dels seus més il·lustres fills, Saul Solomon.

Actualment, l’illa de Santa Helena és un destí turístic peculiar i exòtic. Tradicionalment, els locals i visitants només podien accedir-hi mitjançant el transport marítim, amb sortides setmanals des de Ciutat del Cap, Anglaterra o Tenerife, cosa que li conferia un caràcter molt aïllat. Ara el nou aeroport (construït el 2015) ha facilitat molt les comunicacions de l’illa i la seva economia ha vist augmentar els ingressos de manera exponencial. El paisatge és força agrest i variat, a banda d’estar poc poblat. La majoria de locals són un interessant resultat de la seva història, una barreja difusa de britànics amb esclaus africans i malais i treballadors portats de la Xina. Això ha fet que el dialecte de l’anglès que s’hi parla i la cultura gastronòmica local estiguin influïts de manera evident per aquestes cultures. Per a un estranger, però, els sants (tal com se’ls coneix popularment) són ciutadans britànics d’ultramar que gaudeixen pràcticament de tots els mateixos drets. L’economia local ja se sustenta en el turisme, però no s’ha de menystenir la potència de la indústria del cafè, un dels millors del món, fins i tot a parer del mateix Napoleó. Jamestown n’és la capital, i és l’únic port de l’illa, per on entren gran part dels béns que s’hi consumeixen i per on surten les exportacions. Hi ha altres poblacions, però, com Longwood, on hi ha la casa on va viure i morir Napoleó, o Half Tree Hollow, el nucli més poblat. Totes les infraestructures han millorat molt aquesta última dècada i els illencs disposen de pràcticament totes les comoditats del segle XXI. El visitant es trobarà amb una societat oberta i acollidora, on la vida és tranquil·la i segura i on la protecció del medi ambient i l’entorn és una de les principals obsessions. Les activitats relacionades amb l’oceà són molt populars, i el senderisme és l’esport rei dels locals, als quals agrada grimpar fins al Diana Peak o pujar i baixar les vertiginoses escales de Jacob, protagonistes d’una cursa coneguda a mig món.