Anglaterra: Tan Hill i els udols de High Cup Nick

Cartografiesignotes.catAnglaterra és un d’aquells països que, en general, passen una mica desapercebuts ja que queden parcialment eclipsats per la seva mastodòntica capital. I des del punt de vista paisatgístic, aquesta afirmació sembla una evidència. Tothom parla de les extensions dels Països Baixos, les belles vinyes de la Borgonya o les escarpades muntanyes de les Dolomites. Però el paisatge d’Anglaterra sempre queda una mica al marge d’aquestes consideracions estètiques de manera totalment injusta, val a dir.

Un dels llocs poc coneguts del país és la remarcable serralada dels Penins, situada a la part central d’Anglaterra i que s’estén de sud a nord, com una columna vertebral granítica, amb una altura més aviat discreta i arrodonida per l’acció de l’última glaciació. Aquest conjunt muntanyós amable amaga racons dignes de ser l’escenari de qualsevol llibre de Harry Potter o El senyor dels Anells. Cims amables encatifats d’herba, petites construccions industrials o ramaderes de pedra, ponts naturals i rierols ufanosos, poblets perfectes i boscos frondosos... el camí pels Penins ens mostra el bo i millor del patrimoni paisatgístic d’Anglaterra. Els romans, i abans d’ells els pobles celtes, ja havien traçat vies de comunicació i transhumància per tota la serralada, una xarxa de camins que unien i vertebraven el territori, de la costa sud a les Highlands escoceses i de la costa est a l’oest. L’entorn d’aquestes muntanyes pren matisos màgics i èpics que acaben inspirant innombrables mites i llegendes, com en el cas de High Cup Nick. En aquesta vall glacial espectacular hi apareix, molt sovint, el vent Helm, un peculiar vent que porta associat núvols de formes realment estranyes i udols persistents que, encara ara, esfereeixen el més impertorbable dels mortals.

Aquesta zona salvatge es va anar humanitzant amb el pas del temps i, de mica en mica, se’n van anar explotant els recursos. Els mateixos romans, bons coneixedors de les terres que ocupaven, sembla que ja en van extreure minerals durant els primers segles de la nostra era, però no serà fins a l’edat mitjana que aquesta indústria agafarà força. La principal matèria prima que se n’extreia era el carbó, i n’hi havia innombrables mines escampades per tot els Penins. Un d’aquests llocs era Tan Hill, una protuberància rocosa enmig d’una extensa torbera que amagava un jaciment descomunal. Ja al segle XII s’hi va construir un alberg per aixoplugar miners i, molt poc més tard, com no podia ser d’altra manera, un pub. Actualment, l’alberg encara existeix i les aixetes de pale ale del pub encara segueixen funcionant sota el nom de Tan Hill Inn, el pub a més altura d’Anglaterra. Aquest oasi enmig dels cims pelats dels Yorkshire Dales és una benedicció per a tots els senderistes assedegats que s’aventuren a creuar els Penins en algun moment. L’edifici s’erigeix enmig del no-res, però ja a dins, el seu interior és acollidor i estranyament familiar. Les parets i el terra són de pedra i l’espai està decorat amb discreció sempre amb alguna banderola, fotos antigues i frases enginyoses que el fan un lloc càlid i confortable. Al voltant de la llar de foc s’hi apleguen els caminants, got a la mà, asseguts en taules llargues fent-la petar a un volum cada cop més elevat mentre esperen el menjar, bo i de proximitat, i més pintes de les millors cerveses locals. Els que hi volen fer nit poden fer-ho, ja sigui passant la nit en llitera, en habitació privada o, a l’exterior, acampant o fent bivac. No us estranyeu si una nit qualsevol us hi trobeu una actuació de bandes conegudes, com els Arctic Monkeys. A Tan Hill Inn hi programen actuacions cada setmana, a les quals s’apropa gent de localitats veïnes, això sí, en vehicle i per pista forestal.