Les bones imatges no són menjar ràpid

BarcelonaLa 28a edició del festival de fotoperiodisme Visa pour l’Image arrenca avui a Perpinyà i s’allargarà fins a l’11 de setembre. Són les dates habituals, però aquests dies són significatius per uns motius que estan lligats, molt íntimament, amb el festival. Demà es compleix el primer aniversari de la imatge amb què l’australià Warren Richardson va guanyar el premi World Press Photo. S’hi pot veure com, a la frontera entre Sèrbia i Hongria, un home passa un nadó entre la filferrada a un refugiat sirià que creua la frontera hongaresa. Quan aquesta imatge va ser guardonada no s’havia publicat en cap mitjà, i a Visa pour l’Image es podrà veure dins l’exposició dels premis World Press Photo. “Estaven al mercat, però no les havien comprat. Les agències estan inundades de fotografies de refugiats. El gran problema del mercat és que el que interessa no és la qualitat sinó la quantitat -explica Richardson-. Ara una imatge es difon i es fa viral. La gent s’ha acostumat a imatges gràfiques, però en pocs dies han desaparegut. És el món dels mèdia McDonald’s ”.

Fa poques setmanes també es va complir el primer aniversari d’uns altres fets dramàtics. El fotoperiodista grec Iannis Behrakis va documentar a la costa egea una pastera plena a vessar de refugiats i amb el motor espatllat. I el 24 de setembre farà un any d’una altra imatge seva que s’ha vist arreu: la d’un refugiat sirià amb els dos fills a l’illa de Lesbos lluitant per sortir de l’aigua sense perdre els nens.

Iannis Behrakis treballa per a l’agència Reuters i va ser guardonat amb el premi Pulitzer per aquest reportatge, i The Guardian l’ha seleccionat com a millor fotògraf de l’any. En els últims 25 anys ha treballat a Bòsnia, Albània, l’Iraq, Croàcia, Líbia, Txetxènia, Kosovo i Síria. Malgrat que ha tingut malsons en què la seva filla de nou anys moria ofegada, es defineix com un home “molt optimista” i “molt romàntic”. “Els herois i els millors sentiments sorgeixen en les pitjors situacions -diu Behrakis-. Un dels efectes més forts d’una guerra és la crisi dels refugiats. Pot semblar estrany, però quan algú mor en una guerra, mor, s’ha acabat. Em preocupen més les persones que queden i que necessiten ajuda. Em concentro en els supervivents que intenten mantenir viva l’esperança”.

La ruta dels refugiats

Visa pour l’Image repassarà la trajectòria de Behrakis i també mostrarà els últims treballs sobre els migrants amb una de les 22 mostres de la programació, titulada Els camins de l’esperança i la desesperació. Per a aquest reporter, la temàtica dels refugiats té arrels personals, ja que el trasllada a la història de la seva àvia, que va fer la mateixa ruta l’any 1922. “Durant la meva adolescència, passava els estius amb ella. Vivia en una caseta a prop del mar, en uns terrenys que el govern havia donat als refugiats d’Esmirna, d’on va haver de fugir arran de la invasió turca. Era una dona amb una gran formació, parlava francès, grec, turc, alemany i italià, i em va explicar la seva història”, diu el fotògraf.

Un altre dels records inesborrables que Behrakis té de la seva àvia és que seixanta anys després de la seva fugida seguia escoltant la ràdio de la Creu Roja, que difonia els noms de persones que seguien buscant els seus familiars. “Els refugiats d’avui fan la mateixa ruta des de la costa turca fins a Grècia, i això va fer despertar els meus records. Fer que la gent d’arreu del món s’assabentés del drama d’aquesta gent es va convertir en una qüestió personal. Sempre he cregut que la missió important que tinc és fer les meves fotografies i escriure’n les històries perquè ningú no pugui dir que no sabia que aquests fets estaven succeint”, explica Behrakis.

Humanitarisme en temps de crisi

A més de ser la veu d’aquestes persones, Behrakis tenia la pressió que aquests fets succeïen al seu propi país, i volia ser testimoni de com Grècia tractava aquestes persones. “Estava delerós per saber com el poble grec respondria a aquesta situació, si serien agradables o si serien hostils. Fa gairebé sis anys que Grècia pateix una situació financera molt difícil i de sobte hi arriben gairebé un milió de persones d’arreu del món. És una situació molt impactant, i la gran majoria de grecs han tractat els refugiats amb respecte i els han ajudat amb diners i menjar”, assegura Behrakis.

Les exposicions d’aquesta edició de Visa pour l’Image han sigut seleccionades entre 4.500 treballs. A més de les crisis migratòries, un altre dels eixos principals són, com diu el director del festival, Jean-François Leroy, “tots els atemptats, no només els que es van produir a França i Bèlgica”. L’amenaça jihadista sí que s’ha fet notar en les fortes mesures de seguretat que s’han hagut de prendre, ja que per primera vegada es revisaran les bosses dels visitants al festival i s’hi han instal·lat arcs metàl·lics. I s’han cancel·lat les projeccions que es feien a la plaça de la República. Aquestes mesures, però, no han afectat el contingut de les exposicions. “Programem els temes en funció de l’actualitat i no de l’amenaça terrorista, i ho fem amb llibertat total -diu Leroy-. Seguim parlant amb les mateixes paraules i amb la mateixa força del que passa al món. No tindria cap sentit que un festival com aquest censurés la feina dels fotoperiodistes, seria una aberració”.

Algunes exposicions també recullen els conflictes a Palestina, el Kurdistan i el Sudan del Sud. D’altres documenten els centres d’internament per a persones que tenen discapacitats intel·lectuals a Rússia i una nova droga molt addictiva coneguda com a paco que s’ha estès a Llatinoamèrica. I també hi ha l’altra cara dels Jocs de Rio: els sensesostre i les famílies que malviuen mentre el govern fa grans inversions en infraestructures esportives.

El francès Frédéric Noy participa en aquest Visa pour l’Image amb una sèrie sobre les dures condicions de vida del col·lectiu LGTBI en diferents països de l’est de l’Àfrica, on molts estats tenen lleis repressives contra homosexuals, lesbianes, transsexuals i intersexuals. “No és un tema fàcil de vendre ni que la gent s’hi interessi, perquè és molt delicat”, afirma el fotògraf. La mostra, que porta per títol Ekifire, els mig morts, és un reportatge que ha desenvolupat a banda dels encàrrecs que rep d’organismes com l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats. “El tema de les minories sexuals és un tema de drets humans. Em va portar molt temps fer aquest reportatge, perquè no volia fer només una sèrie de retrats, sinó aprofundir en la vida i en les activitats de la gent. Necessitava que la gent m’acceptés i confiés en mi. A més, no només volia fer-ho en un únic lloc, sinó en diferents països”, explica Noy. Aquesta temàtica l’ha obligat a treballar en xarxa per trobar les persones que apareixerien a les seves imatges i anar a poc a poc. “Quan vaig anar a Ruanda, els vaig poder ensenyar la feina que havia fet a Burundi, perquè a vegades és difícil que entenguin exactament què vols fer. És un treball molt a llarg termini, em moc molt lentament. No vull fer el que es veu sovint a la premsa, sinó aprofundir en els diferents aspectes de la seva vida, tant els bons com els dolents”, diu.

Els protagonistes del treball de Frédéric Noy obtenen una mostra de reconeixement a través de les imatges, que també deixen constància de la seva existència, i que no estan sols al món. “Aquesta gent és rebutjada des del punt de vista social i polític en la seva pròpia societat. Perquè els acceptin, la seva societat ha de canviar i evolucionar, i una de les maneres per aconseguir-ho és fer que la teva història sigui explicada no d’una manera espectacular sinó normal”, afirma Noy. La intenció d’aquest reporter és documentar les condicions de vida de la comunitat LGTBI a tants països africans com pugui, i fer un llibre i també un vídeo per poder sentir la seva veu. “El que més em va sorprendre és que aquestes persones són lluitadores, de manera pacífica, senzillament sent qui són”, diu Noy.

L’ivori, una arma de guerra

Abans de Visa pour l’Image, el reporter sud-africà Brent Stirton ha exposat la sèrie Guerres d’ivori, un encàrrec de la revista National Geographic sobre la massacre d’elefants per arrencar-los els ullals i vendre’ls, en 45 ciutats d’arreu del món. Aquestes mostres són un mecanisme per captar recursos econòmics a Occident i invertir-los als països com el Togo, el Congo, el Txad i el Sudan del Sud. A més, la venda de l’ivori és una font de recursos per a organitzacions terroristes, més fortes que el personal dels parcs naturals que protegeixen els animals. “No apreciem aquests homes i dones malpagats i sense recursos mèdics que protegeixen aquest patrimoni mundial”, diu Stirton.