Un francmaçó, el pare d’un caníbal i un ‘hippie’

Cartografiesignotes.catParlar de mate, asado i tango es parlar, sí, efectivament, de l’Uruguai. Bé, potser no tothom ho deu haver relacionat immediatament, i possiblement a algun argentí en aquest moment li estarà faltant l’aire per respirar. Com a mínim hem d’acceptar que existeix certa controvèrsia sobre el tema o això és el que ens diran quan visitem l’antiga Banda Oriental.

En el que els dos estats del Con Sud es posaran d’acord és que les platges uruguaianes han sigut i són destinació turística per als argentins ja des de finals del segle XIX. Aprofitant aquests mesos d’hivern (recordem que estem parlant d’un indret de l’hemisferi sud) farem un petit recorregut per tres espais d’esbarjo de la costa xarrua amb orígens ben diversos.

Conduint des de Montevideo cap a l’est, en un parell d’hores ens plantem en el que va ser el somni d’un dels personatges més rellevants de la història del país, Francisco Piria, un dels prohoms locals més famosos d’aquesta jove república, amb el permís de Luis Suárez, per descomptat. Burgès decimonònic de bigoti, perilla i rellotge de cadena a la butxaca de l’armilla del vestit, es va emmirallar en els balnearis europeus que va conèixer durant els seus viatges per construir, de zero, una localitat sencera dedicada al descans a la qual li va donar el seu nom, Piriapolis. Aquesta Marina d’Or amb classe es va bastir amb nombrosos edificis plens de luxes del Vell Continent i on no es van estalviar recursos. Fins i tot tenia el seu propi tren privat que portava els turistes de la localitat de Pan de Azúcar fins al complex. Avui dia encara podem gaudir del passeig marítim i d’alguns edificis emblemàtics com el castell de Piria, el gran Hotel Piriapolis i la joia de la corona, l’Argentino Hotel, el que va ser en el seu moment l’hotel més gran i luxós de l’Amèrica Llatina. Els que no cacem pokémons ens podem dedicar a capturar la infinitat de símbols maçònics que aquell milionari de Montevideo va amagar per tota la seva ciutat, des dels trenta-tres esglaons de l’accés a l’hotel, número de gran simbolisme per a la maçoneria, fins a la gran quantitat d’estàtues amb al·legories amagades.

Reprenent la ruta cap a llevant ens sorprèn un sortint de la costa, Punta Ballena, que amaga el que sembla un poble blanc de l’Egeu, l’Hotel Casapueblo. Fins fa un parell d’anys encara hi podíem trobar el seu dissenyador i propietari, el pintor Carlos Páez Vilaró, passejant-se per l’establiment i recordant-nos que allò que ell havia dissenyat era una escultura on es podia viure. Però sense deixar de ser més que interessant, la història d’aquest artista va més enllà. L’octubre del 1972 va rebre la notícia que el seu fill Carlitos havia desaparegut en un accident aeri als Andes amb la resta de components de l’equip de rugbi en què jugava. Lluny de la resignació, va decidir emprendre un viatge per les muntanyes convençut que el trobaria. I així va ser, setanta dies més tard i amb una història d’antropofàgia que va fer la volta al món.

Per acabar, remuntar la costa dirigint-nos cap al Brasil és endinsar-se en un paisatge de platges estranyament poc urbanitzades, especialment pel nostre ull massa acostumat a un litoral ofegat pel formigó. És darrere d’un banc de dunes, inaccessible per als utilitaris, on es troba un lloc tan aïllat com popular, amb permís de la contradicció: Cabo Polonio. Un espai que només coneixien els llops marins i els residents del solitari far, ja fa més de mig segle que va començar a habitar-se per hippies i anacoretes que fugien del món modern i que hi van construir l’estesa de barraques que esquitxen aquest pseudoparadís sense electricitat ni cobertura. Només en aquest racó de pau espiritual un argentí acceptaria l’última fiblada en el seu orgull nacional: Carlos Gardel... era de l’Uruguai!