La fusta de Déu

BarcelonaEs diu que quan Xile es va independitzar cap al 1810, l’arxipèlag de Chiloé no se’n va assabentar i van haver de passar uns anys fins que els seus habitants deixessin de ser espanyols per passar a ser xilens de manera conscient. Potser aquesta anècdota denota el grau d’isolació que patien algunes regions d’aquesta part del Con Sud fins fa molt poc temps. De fet, encara ara Xile es mostra com una descomunal llenca de terra atrapada entre l’oceà i la serralada andina, allunyada de tot arreu i víctima de la seva geografia estranya. I l’illa gran de Chiloé, potser, és la prova superlativa d’aquesta característica natural. És un tros de terra que, a més de tot el que acabem de dir, sembla haver-se separat del continent i haver-se posat a navegar una mica a la deriva.

Chiloé és la veu maputxe que designa aquesta terra isolada, infestada d’una mena de gavines que li donen nom, i que fa unes setmanes va aparèixer en molts mitjans de comunicació internacionals perquè va patir una catàstrofe natural enorme. Milions d’animals marins van aparèixer morts a les seves costes en circumstàncies obscures. El govern va assegurar que la causa havia sigut el fenomen del Niño. Els habitants de la zona, en canvi, deien que tot estava provocat per les piscifactories de cultiu intensiu de salmons, l’activitat econòmica principal de l’illa. En qualsevol cas, fa anys que les associacions mediambientals denuncien les pràctiques abusives d’aquestes granges i que, a més, ja havien predit en incomptables ocasions una catàstrofe d’aquesta magnitud.

Deixant de banda aquest capítol terrible que costarà molts anys d’oblidar, Chiloé és una terra molt desconeguda. Amb una superfície similar a la de Còrsega i el doble que Mallorca, Chiloé és famosa a Xile per les seves casetes pintades de diferents colors i construïdes sobre l’aigua del mar, pel seu ric folklore d’origen maputxe i per les seves esglésies de fusta. Els assentaments humans són bàsicament al litoral, habitualment nuclis de poca població i eminentment rurals. En canvi, l’interior de l’illa és pràcticament verge, encatifat de vegetació típica de climes temperats i humits i esquitxat per llacs d’aigua dolça. Els seus pocs habitants viuen del camp i de la cria del salmó i són coneguts per la seva peculiar manera de traslladar-se de poble: canvien de municipi però no pas de casa. Amb ajut de tot el poble belluguen tot l’edifici de qui ha de canviar de residència fins a instal·lar-lo en el seu nou emplaçament. És una feina que es fa en comunitat.

L’illa va ser colonitzada per la Corona espanyola cap al segle XVI i ràpidament hi van fer cap diverses missions de jesuïtes i franciscans per evangelitzar la població indígena, bàsicament pobles maputxe. Aquesta febre evangelitzadora va fer que, en poc temps, es construís un nombre ingent d’esglésies per tota l’illa, un fet inusual tenint en compte el poc nombre de nadius i colons de la zona. Dels centenars d’esglésies que es van construir, moltes van desaparèixer. Les que es van conservar i no van quedar arrasades pel foc o l’oratge sever es van començar a catalogar i recuperar mitjançant la Fundación de las Iglesias Chilotes. La tècnica de construcció ancestral utilitzada, amb fusta autòctona, i la seva estètica singular van fer que moltes s’anessin incorporant a la llista xilena d’obres Patrimoni de la Humanitat. De totes les esglésies centenàries que queden dempeus a l’illa, unes setanta responen a la categoria d’esglésies construïdes a l’estil de l’escola xilota, com és el cas de l’església de San Antonio de Vilupulli, i han esdevingut joies arquitectòniques úniques a tot Amèrica recuperades per al culte gràcies a l’esforç i treball de tota la comunitat de Chiloé.