La història del Melic de la Terra al gran nord siberià

Cartografiesignotes.catQue el clima de Sibèria és extremadament rigorós és una cosa que tots sabem. Sibèria és sinònim de terres inhòspites i aïllades -però no per això deshabitades-, extenses praderies, boscos i llacs. I també, esclar, d’hiverns llargs, blancs i gèlids. Els habitants d’aquesta regió de l’extrem nord del continent asiàtic han sigut tradicionalment pobles nòmades, però també hi ha hagut grups de comerciants cosacs i militars.

No va ser fins a mitjans del segle XIX que Rússia va començar a afavorir l’arribada de les primeres onades d’immigrants de la Rússia europea a aquestes terres, començant per pagesos. Després, la cosa va millorar amb la revolució en les comunicacions de la zona i les noves oportunitats que va brindar la construcció del ferrocarril transsiberià en el tombant de segle XIX-XX. Ja ben entrat el segle XX, va arribar l’última onada migratòria arran dels grans conflictes bèl·lics, especialment durant l’època estalinista, en què Sibèria es va associar irremeiablement a l’exili, als treballs forçats, al càstig i a la mort. Però és també durant aquesta època (el període estalinista), i encara més durant la Segona Guerra Mundial, que la majoria de les activitats industrials de l’URSS van ser traslladades a Sibèria amb la finalitat de protegir-les dels atacs de l’exèrcit alemany. Això, juntament amb els plans quinquennals que després de la guerra van promoure l’explotació dels nombrosos recursos minerals amb què compta la regió, va fer que sorgissin noves ciutats industrials arreu, fins i tot en localitzacions del centre i nord de Sibèria on el clima és extraordinàriament fred durant uns quants mesos de l’any.

En aquestes terres s’hi pot trobar or, plom, níquel, carbó, petroli o gas natural, però ens centrarem en els diamants de Mirni. Aquí, on ara hi ha una ciutat d’uns 35.000 habitants de la República de Sakhà (o Iacútia), uns anys abans de la seva fundació l’any 1955 no hi havia gaire cosa més que boscos, prats i pantans. En aquest lloc del planeta tan perdut, amb un subsòl tan ric, els geòlegs Ekaterina Elagina, Uri Khabardin i Víktor Avdeenkoi van descobrir-hi un jaciment de diamants i, esclar, no es va fer esperar gaire la seva explotació, ja que es tractava d’un mineral que aportaria riquesa al país i, de passada, un posicionament geoestratègic clar. Així que dos anys després es va iniciar l’activitat extractiva de la mina, que va estar operativa durant tota la segona meitat del segle XX. Però el 2001 van haver d’aturar l’extracció a cel obert perquè com a més profunditat es furgava, més petits i pitjors eren els diamants. L’activitat minera, però, no es va aturar, ja que des del 1999 es van dur a terme operacions de mineria subterrània amb mètodes més moderns i efectius, la qual cosa va evitar el tancament definitiu de la mina. Poc temps després, i malgrat les noves perspectives que donaven una vida útil de més de deu anys i feina per a més de 3.600 persones -era una de les deu mines de diamants més gran del món-, va haver de clausurar tots els seus pous l’any 2011.

De tot allò en queda una cicatriu evident, un forat gegantí de 525 metres de profunditat i 1.200 de diàmetre que és considerat el segon forat artificial més gran del món i el quart pel que fa a profunditat. El microclima que genera aquest monstruós avenc és tan poderós que, fins i tot, ha fet restringir certes activitats aeronàutiques (Mirni disposa d’aeroport) en el seu espai aeri per raons de seguretat, ja que s’hi generen turbulències. I és que no és cap banalitat que el lloc s’hagi guanyat el títol de Melic de la Terra.